Marta Carrasco sempre ha fugit dels clixés del que s'entén com a “dansa” estricta. La seva és una visió polièdrica que barreja el moviment, la coreografia, l'espai escènic, el so, la il·luminació, el vestuari, els efectes, la poètica i, sobretot, un fil dramatúrgic. Marta Carrasco no necessita el text per explicar una història. El relat oníric dels seus muntatges diu sempre més que mil paraules.
Aquesta concepció del gènere teatral —ara se'n diu “híbrid”— que li ha valgut nombrosos reconeixements l'ha situat en un món singular, molt personal, lluny del seu àmbit i molt a prop de l'origen del cinema —¿hauria de dir potser del cinema mut?— que, tant el de fa cent anys com el d'ara mateix, no ha necessitat mai de les paraules si s'explica bé en imatges.
No sé si és per atzar, però es dóna el cas que la història de Lili Elbe havia estat recreada també al cinema, el 2015, amb el film «The Danish Girl (La noia danesa)», de Tom Hooper, basada en la novel·la homònima de David Ebershoff. Amb «Jo, dona. A Lili Elbe», Marta Carrasco recull aquests testimonis anteriors i homenatja la pintora danesa Lili Elbe, nascuda a Vejle el 1882 i morta a Dresden, Alemanya, el 1931. És, per a la història de les conquestes socials, la primera persona que es coneix que se sotmet a una cirurgia de canvi de sexe. Pionera trans, doncs, la seva mort s'atribueix precisament a les seqüeles d'una de les últimes cinc operacions de transplantament d'úter que, lluny de la conservadora societat danesa, va poder fer a Alemanya.
Lili Elbe, que abans que es convencés de la seva condició, era el jove Einar Elbe, es va casar als 22 anys amb una il·lustradora, Gerda Wegener, companya de l'Escola d'Art de Copenhaguen. Va ser quan es van establir a París que Lili Elbe va exterioritzar més la seva condició després que, per atzar, la seva companya, Gerda Wegener, li demanés que es vestís amb mitges i sabates de taló un dia que va haver de reemplaçar la model que tenia Gerda al seu estudi. És en aquest moment clau de la vida de Lili Elbe que Marta Carrasco centra la seva mirada i aprofundeix en les dificultats, el patiment i el llarg túnel fosc pel qual es veuen obligades a transitar les persones transgènere.
Tots els muntatges de Marta Carrasco han deixat una empremta inesborrable per la profunditat amb què resol la dramatúrgia i per la capacitat escènica que té per fer-la arribar amb el llenguatge corporal als espectadors. Des de «Camisa de força» (1997), a «Flowers» (2013), «Aiguardent» (2016), «Blanc d'ombra» (2017) o «Perra de nadie» (2018), tots i alguns altres més, en col·laboració sovint amb el Festival Temporada Alta com passa amb «Jo, dona. A Lili Elbe».
En aquest últim espectacle, Marta Carrasco se situa més com una observadora del personatge de Lili Elbe —segurament també com si fos la que va ser la seva primera parella—, i ho fa aportant la descoberta professional a l'escenari de l'actor i ballarí Albert Hurtado, un professor de zumba format a l'Escola Nancy Tuñón. Aquí, Hurtado, en la pell de Lili Elbet, expressa la valentia de la transformació que fa el seu personatge, els seus estats d'ànim i, emotivament, la tragèdia de la seva decisió.
Hi ha també molt de la creadora Marta Carrasco d'altres muntatges seus en aquest últim espectacle sobre Lili Elbe. La distància que estableix com a observadora li permet aquesta llibertat per trencar els convencionalismes (el maquillatge que té aparença de zombi, la pols blanca airejada, les teles i els plàstics angoixants...) i una banda sonora que recorda també el món que ella ha convertit en art multidisciplinar escènic: la “chanson” francesa o la veu de Mina Mazzini amb aquella versió trapella que Paolo Limiti va fer per a la cantant italiana el 1969, a petició seva, després de descobrir la popular cançó de «La tieta» de Joan Manuel Serrat, i que, per a Mina, acaba dient-se «Bugiardo e Incosciente» amb aquesta sentència: «Tu dormi e io sono qui / da quanto non lo so / so che affondo così / dentro l'odio che ho». Com si fos aquella noia danesa, la mateixa Lili Elbe, qui digués potser a cau d'orella: «Tu dorms i jo sóc aquí...». (...)
