“Sempre intento ser la veu de les dones que no poden parlar”. Això deia Marta Carrasco tot referint-se a “Perra de nadie”, el seu magnífic i unipersonal espectacle anterior, presentat per la ballarina i coreògrafa com el seu comiat com a solista. I , de fet, per aquella proposta que tan estèticament com coreogràficament en tenia quelcom de depurat patchwork construït amb peces en les quals hi podies reconèixer elements emblemàtics del món creatiu de Carrasco, hi desfilaven un grapat de dones que responien per complert a les intencions de la creadora: dones capaces de transformar el gest, el cos i la mirada en aquella veu de la qual han estat privades. Tot i que, en realitat, a l’univers Carrasco sempre hi ha tingut cabuda tota persona privada del seu dret a parlar i a ser reconeguda com a tal, independentment del sexe que tingui o amb el qual s’identifiqui aquesta persona. Només cal pensar en aquest senti en “Mira’m (se dicen tantes coses)” , l’esplèndid espectacle coral amb un punt kantorià ple de projeccions grotesques, patètiques i colpidores de mons interiors marcats per la marginació i el desequilibri. No per res, i abans d’acabar empastifant l’escenari amb restes de síndria mig mastegada, els intèrprets se’ns presentaven embotits dins de les camises de força amb les qual “la normalitat “ ben reglada intenta sempre reduir al no res els moviment de tot allò que la vingui a qüestionar. I cal recordar en aquest sentit que quan Carrasco va crear aquest espectacle, acabava de sortir del manicomi de l’enlluernador “Blanc d’ombra”, en el qual es va passar mitja vida tancada la Camille Claudel a la qual retria tribut al seu muntatge anterior.
Doncs ara, Carrasco es transforma en la veu d’una dona que va néixer amb cos d’home , i que durant molt de temps no va poder parlar. Però que quan va gosar fer-ho, ho va fer amb tanta determinació, que es va acabar convertint en la primera persona transgènere reconeguda com a tal. I tan radical va ser aquesta determinació, que Lili Elbe ( el nom que es va posar quan va renunciar a seguir ser coneguda amb el masculí nom de Einar Wegener ) , va morir com a conseqüència de l’operació de transplantament d’úter a la qual es va sotmetre per tal d’intentar ser mare. La seva historia, per cert, va ser convertida per l’escriptor David Ebershoff en la novel·la “La noia danesa” , posteriorment transformada en una pel·lícula en la qual Eddie Redmayne interpretava el paper protagonista. Tot i que , en realitat, la seva interpretació era superada per la que oferia Alicia Vikander en el paper de la Gerda, la dona d’Einar, que sempre li va fer costat, i sempre va acompanyar el marit al llarg del seu llavors encara notablement perillós procés de reassignació de sexe.
Dit això, cal assenyalar que a l’escenari, la Gerda es presenta d’alguna manera amb els trets d’una Marta Carrasco que adopta aquí un rol relativament secundari, ben conscient que el gran protagonisme de la proposta li correspon a Albert Hurtado. Sembla ser que aquest ballarí i mestre de dansa-zumba descobert per Carrasco , i animat per ella a donar el salt, , no havia aparegut mai a un escenari professional. Però ningú no ho diria, veient la forma com es fa seu l’espectacle. La forma com et transmet tot el dolor de l’Einer quan aquest és obligat a definir-se com a home encara que ell sàpiga molt bé que ni ho és ni vol ser-ho, i com et transmet tot el dolor de l’Einer quan el patiment es transforma també en quelcom físic després d’haver estat apallissat pel carrer .I alhora, la forma com el dolor es transforma en joia juganera quan l’alter ego de la Gerda –sempre amb la rialla a punt; una rialla de la qual Carrasco fa un ús potser lleugerament excessiu- l’anima a emprovar-se un tutú, o un elegant vestit de noia; llavors, tot adquireix l’explosiva alegria que dona veure que el mirall et retorna la imatge d’allò que sempre has volgut ser; d’allò que sempre has estat.
Carrasco situa com element central de l’espai escènic la reproducció d’un gran paisatge (aquesta era la seva especialitat) pintat per la mateixa Lili: tant ella com la Gerda, van gaudir del seu bon reconeixement artístic. I fa que aquest element pictòric figuratiu, quedi excel·lentment integrat dins d’una proposta en la qual, i com passava a “Perra de nadie”, s’hi poden identificar fàcilment trets expressionistes i gestualitats més abstractes extrets de tota la trajectòria de Carrasco. No tothom pot presumir de posseir un món creatiu personal absolutament identificable, però Carrasco sí es troba en aquest punt. Cadascun del seus moviments, cadascuna de les atmosferes que aconsegueix visualitzar amb el gruix del maquillatge i la boira que es crea llançant pols blanca a l’aire, cadascuna de les teles plenes d’elasticitat que acaben prenent l’aparença d’extensions del propi cos i imatges plàstiques de la pròpia ànima, et remeten d’immediat a espectacles anteriors seus. I és així com la Lili, , s’acaba integrant per complert dins l’univers de la Marta.
