El llibret de Marc Rosich i la partitura d’Agustí Charles (Lord Byron, un estiu sense estiu, Liceu 2011) situen Andròmeda lligada al costat del mar, esperant que el monstre la devori i això calmi la ràbia dels déus. En aquest desesper, Andròmeda (María Hinojosa) només pot consolar-se de la seva sort amb la lectura. Sedueix amb italià i es troba Teseu que shi enamora (encarnat en el violinista). L’amenaça desapareix quan per fi ell venç a les adversitats. La roca continua amb una cinta lligada i emergeix un cos masculí com a nou astre que continua dominant-la. Però Andròmeda s’allibera quan es converteix en una constel·lació estel·lar, entre la seva mare Casiopea i les Perseides (Perseu, el salvador).

En la peça, l’actriu desplega amb contenció el pes dramàtic del personatge. Hinojosa ha de carregar el pes de l’acció en un monòleg que només dialoga coneptalment amb els músics. La cantant habitual a les produccions d’òpera de butxaca (Acis&Galatea, Dido&Aeneas reloaded, Je suis narcissiste…) també és una garantia per a cantar en músiques més popular per a les direccions de Xavier Albertí (L’emperadriu del Paral·lel, per exemple). L’espai escènic persegueix la sensacio de perill (amb una roca penjada al sostre que amenaça l’espai), transportant la sensació de vulnerabilitat d’Andròmeda exposada a la ira dels déus. Per sort, la musica reconcilia amb l’avenir i troba sempre una sortida que transformi el càstig en una oportunitat per a exercir a l’eternitat. Si més no, vist des de l’òptica de la vida (limitada) humana.