Egos Teatre ha tornat a l’escena amb la seva habitual desimboltura. Sense necessitat d’inspirar-se en cap literatura més o menys tragicòmica han plantat una tenda canadenca al Teatre Gaudí Barcelona i han deixat que la imaginació més tòrrida s’alimenti en una nit de Sant Llorenç. Per què va haver un baby boom als anys 70-80? Els que ara amenacen de petar-se l’equilibri de les jubilacions són fills d’uns anys de bonança econòmica i d’alliberament sexual. És clar que avui els pòsters que folraven les carpetes de l’alumnat dels instituts serien titllades de cossificació de les persones. El cert és que, per aquelles dècades als guateques dels campings i festes majors retronava el Boys, boys, boys de Sabrina amb una coreografia de la cantant desmesurada o es jugava a fer coreografia eròtica impossible dins d’un Simca1000 de Los inhumanos.

Doncs els d’Egos Teatre han decidit que ara és bona hora per fer revisió dels passatges més ingenus de pel·lícules de sexe suggerit. És evident que pixa fora de test, però en el ridícul de veure-s’hi reflectit hi ha la divertida paròdia. La trama podria ser argument d’un film dels anys del destape del Fernando Esteso. El subtítol, com a musical del destape, li va ajustat com un preservatiu. En la pluja d’estels fugaços, els desigs són únicament carnals. No hi ha ànsia de poder, ni de riquesa, ni res. Només crear l’estratègia per aconseguir anar-se’n al llit (sigui a la caseta del guardabosc, a la tenda canadenca o en uns matalassos inflables de platja). I les disfresses no fan més que esperonar la trempera.

Als anys 80, també era època de forta obsessió pels extraterrestres. I aquest musical (que també fica cullerada en els típics festivals de la cançó i les sueques a les platges catalanes) s’hi veu influït. L’Objecte Volador No Identificat s’insinua amb el que podria ser una invasió molt més subtil i, alhora, primària que la de La guerra dels mons. El pes gravita en la implosió dels biquinis de les turistes a le splatges catalanes,. Si s’hagués subtitulat com el musical dels alienígenes, s’hauria d’haver situat a Montserrat (i refredaria molt les escenes més tòrrides). Egos Teatre, doncs, fixa l’objectiu i encerta la diana.

El joc és sense xarxa i amb uns gaiumbus de l’època dels xiclets Boomer. Les disfresses semblen extrets d’un basar rònec. Les cadires de càmping rescatades del maleter dels avis: És, en defnitiva, un gust per al lluïment de la precarietat, també molt usual a La Cubana. No és casual; Toni Sans és l’autor (i actor) de la companyia que també ha protagonitzat dues peces d’aquesta mítica companyia del despropòsit: Gente bien i Adeu Arturo. La caricatura de la societat catalana és molt més astracanada que anteriors peces seves com La casa sota la sorra o L’esquella de la Torratxa. El català que intenta dominar les llengües (l’idioma i, si es pot la física) per seduir a la parella, ara, és d’un surrealisme extrem. Cert és que, li aniria bé alguna el·lipsi final per estalviar-se embarassos que ja s’intueixen i que allarguen un final que podria ser més contundent amb la postal final de l’hermafroditisme. Egos Teatre marquen paquet de la seva comèdia de traç gros. El despropòsit és divertidament descomunal. Hi ha moments que el riure del veí de la platea (o el propi, que esclata per sorpresa) és més elevada que la cançó que arrenca a l’escena. Bon símptoma. Com aquella reposició de Marta Buchaca Quant temps em queda? es juga a l’embolica que fa fort. El públic s’hi suma i ho riu generosament.