L'esquella de la Torratxa

Musical

informació obra


Companyia:
EGOS Teatre
Autoria:
Serafí Pitarra
Direcció Musical:
Francesc Mora
Interpretació musical:
Francesc Mora (piano)
Intèrprets:
Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañà, Albert Mora, Francesc Mora, Toni Sans, Maria Santallusia
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Sinopsi:

Serafí Pitarra es fa conèixer als escenaris públics barcelonins amb L’esquella de la Torratxa, que s’estrena el 1864 al teatre de l’Odeon, a la Plaça de Sant Agustí. La popularitat que assolirà l’obra serà extraordinària, especialment quan faci el salt als Camps Elisis dels Jardins del Passeig de Gràcia aquell mateix estiu, que marcarà, així, la primera fita important del nou teatre en català, que en dos anys normalitzarà la seva presència d’una manera impressionant. L’èxit assolit per les produccions en la llengua autòctona durant les temporades d’estiu s’entén gràcies a la naturalesa musical d’aquestes sarsueles, que sovint eren sainets en els quals s’havien integrat unes quantes cançons per satisfer els gustos del públic.

Una petita vila catalana està a punt de celebrar eleccions per triar diputat, i l’alcalde intentarà comprar els vots dels vilatans per al seu protegit. Ben aviat, però, tot es complicarà amb l’aparició d’un altre candidat i amb el descobriment dels secrets de joventut de l’alcalde, que generaran una trama delirant en què el menys important serà respectar les normes del joc democràtic.

La sarsuela L’esquella de la Torratxa és una paròdia del drama romàntic La campana de la Almudaina de Joan Palou i Coll, en la qual els conflictes d’honor de l’obra en castellà, esdevenen en el text de Pitarra la paròdia d’un sistema polític on el caciquisme encara té una marcada presència.

Crítica: L'esquella de la Torratxa

08/03/2014

Empatia desinhibida amb un text de 150 anys de carrera

per Jordi Bordes

I, ara, Egos Teatre es treu del barret una versió simpatiquíssima d'una gatada d'en Pitarra. Ho fa amb la seva desimboltura habitual, posant veu i piano quan toca (i on toca, gens desafinat), i tirant d'actuació desbarrada i frenètica, la resta d'estona. Què l'obra original tindria un repartiment ampli? Doncs ells es desdoblen posant-se capgrossos i omplint l'escena de cadires buides, una parella de gegants, unes tarimes que s'arraconen quan cal i unes banderoles que podrien ser reaprofitades d'Una història catalana d'en Jordi Casanovas. 

Només dura fins diumenge, a la Sala Tallers. Tots esperem que trobi temporada a Barcelona i que les programacions municipals els hi siguin propícies. Perquè és un èxit segur. Divertida, ben feta,  per a tots els públics i gens complicada de necessitats escèniques. Si Egos Teatre no existís a la cartellera catalana, s'hauria d'inventar. Són una companyia imprescindible per donar cos a la tradició del teatre popular a Catalunya. Del del segle XIX, del XX i del XXI.