Quant temps em queda?

Teatre

informació obra


Direcció:
Marta Buchaca
Dramatúrgia:
Marta Buchaca
Intèrprets:
Lluís Villanueva, Betsy Túrnez, Marta Bayarri, David Vert
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Ganecha Gil Gràcia
So:
David Solans
Sinopsi:

Què faries si et quedés un mes de vida? En Pere té una llista enorme de coses boges que vol fer abans del final: deixar la feina, fer la volta al món, ser descaradament sincer amb tothom, passejar-se despullat pel Passeig de Gràcia, pujar de genolls a Montserrat, fer un trio… I la més important: assegurar-se que la seva dona serà feliç quan ell falti. Té una estratègia preparada que, segons ell, no pot fallar. Però... Se’n sortirà?

Quant temps em queda? Una comèdia per morir-se de riure

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Quant temps em queda?

29/07/2022

Resulta que el de la rialla estrepitosa era jo...

per Jordi Bordes

Comèdia que farà les delícies a l'estiu (envelats de festa major=? i tant que sí!), al Nadal i per diumenge de Rams: És com una rebequeta que val per a tot l'any. Quant temps em queda se salta voluntàriament els dols i decideix riure's de la patètica humanitat. Pere (Lluís Villanueva) és el dissortat pacient que li han advertit el compte enrere imminent a la seva mort. L'ànsia de provar tot el que quedava per fer fa que oblidi la por al dolor i a desaparéixer. Té un pla i ha d'aconseguir dur-lo a terme com sigui. Vol que la seva dona, Ángels (Marta Bayarri), es casi amb el seu millor amic: en Lluís (David Vert). Maria (Betsy Túrnez), la germana d'Àngels i exparella de'n Lluís, és la que caldrà foragitar per completar el pla. Una peripècia ximple que permet embolicar la trama com si fos una tomaquera; només pel plaer de créixer i d'anar fent uns fruits que esclaten sorollosos com el riure del públic. Les referències al carpe diem (que també hi incidiria Quim Masferrer a El temps) surten molt puntualment, un cop aturada la trituradora de l'humor.

Marta Buchaca juga a situar un lingüista que no tolera els barbarismes (i que adora la dona que en dispara més castellanismes per minuts del barri). Un recurs que Jordi Galceran hi ha jugat en peces com El crèdit. També té un cert regust a Joel Joan amb un epíleg sorpresa esclatant (El gran comediant) i en què un aparell tecnològic revolucionari (El pare de la núvia) condiciona el comportament dels personatges. La comèdia va pel traç gros (com en aquell treball del T6, A mi no em diguis amor, de la mateixa Marta Buchaca). El guió té els girs que garanteix una comèdia que sorprèn. Es distancia de massa lògica psicologica dels personatges: tot circula superficial divertidament pla, intranscendent, tot i que la mort i l'amor siguin dos elements determinants en la vida de cadascú. Va tant ràpida la trama que no hi ha temps que els espectadors es comentin la jugada entre ells perquè es perden la següent situació. El públic està dins del menjador i riu les sortides (entre enginyoses i lamentables) dels protagonistes.

Probablement, el gran encert del text és la seva direcció. I és que els quatre intèrprets presenten caricatures però sense que una tapi l'altra; es percep una escolta, un respecte per l'espai de cada personatge, per construir gags plegats, a partir de gestos com la pronunciació o una coreografia de moviments senzilla i acurada que ajuda a projectar el quadre molt més enllà de l'escenari. Per això esclaten sorolloses riallades. Amb la immersió en el quadre divertit que es presenta us pot passar que sentiu una rialla estrepitosa i al girar-vos per saber qui ha estat, comproveu que éreu vosaltres mateixos: Se surt oxigenat i això és molt més complicat del que sembla en una comedieta d'embolics. Els quatre actors tenen corda per aguantar la comèdia durant anys (alternant gires i temporades). Com si fos un nou Escape room: ganes de fer passar bé l'audiència i d'apropar-e a la mort sense la pesantor i l'angúnia que tant ens atenalla. Hi vagin sols en parella o en grup; no se'n penediran.