En un àpat familiar amb tiets i avis presidint la taula la conversa la domina, sobretot la persona que més trascendencia social té al menjador. Són el que posen els temes a tractar i les seves opinions són, en general, bastant beneïdes pels que l’escolten (si excloem la veu discordants dels cunyats de torn). A l’hora del cafè, quan la conversa es disgrega com el terrós de subre es van produint els grupets informals i és quan arriba l’instant de l’artista de la família. és llavors quan distreuen amb les seves anècdotes i quan perfilen opinions sobre la simplicitat de la condició humana a partir de l’experiència vital que palpen en les seves gires teatrals. Es parla molt a Catalunya dels actors mediàtics, de l’star system català, i hi és i se’l reverncia però a qui s’estima més de debò és a personatges (molt més invisibles però constants en dècades de trajectòria) com Mont Plans i Oriol Genís. Ara aquests dos actors han esdevingut companyia. o així es diuen en aquest espectacle i sense necessitat si n’hi haurà un segon.

Tots dos, unes bèsties a l’escena que connecten amb el públic sovint amb la comèdia i, puntualment sorprenent amb la cançó saben tots els secrets del teatre català contemporani. I tenen la suficient barra per esbandir-les al Goya (procurant protegir els noms dels que en podrien sortir més empipats). En realitat, són estirades de galta carinyoses. I Albert Arribas (F.R.A.U.), que n’ha fet la dramatúrgia i direcció, és un dels primers a rebre les seves ironies malicioses. Ara, dèiem, Mont Plans i Oriol Genís ens conviden a percebre la complexitat d’un projecte escènic perquè arribi a port. Quants cafès a la Laie són necessaris. Quants favors fotocopiats per triar la millor versió i de Les cadires de Ionesco. Al final, són els actors parlant d’ells mateixos, evocant somnis, maleint estigmatitzacions i parlant de mil anècdotes i de camerinos sense lavabo. Tenien clar que l’espectacle hi havia d’haver música, un punt de frivolitat. i per això les engalten, es vulgui o no, un breu repertori de cuplets del Paral·lel.

Ben bé és com colar-se a l’hora del cafè d’una llar. O recordar com aquella tieta llunyana reia tot emulant al Fumando espero i el Rosor, llum de la meva vida. El més popular casa amb la intenció poètica i tendra de dos avis que es revisen els mals i el somnis. Tendre i generós. Sense presses, deixeu-vos persuadir. Dimarts passat, hi hava una concentració de directors, dramatugs i intèrprets al pati de butaques que quasi semblava una entrega dels Premis de la Crítica! I això, lluny de sentir de viva veu quins són els damnificats del teatre contemporani català, érs una demostració de fins a quin punt són estimats per la professió aquest parell. El seu truc? Saber escoltar i ser transparents. Com uns avis que somrien els néts i procuren infundar saviesa des dels silencis i amb les mirades d’actor secundari a l’àpat de Nadal.