Les cadires

informació obra



Traducció:
Joan Tarrida
Intèrprets:
Carles Martínez, Míriam Alamany , Martí Atance
Escenografia:
Alberto Merino, Gerard Orobitg
Il·luminació:
Alberto Merino, Gerard Orobitg
So:
Lucas Ariel Vallejos
Vestuari:
Mariel Soria
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Temporada Alta 2016, Associació Elecktra Projectes Culturals
Direcció:
Glòria Balañà i Altimira
Autor:
Eugène Ionesco
Sinopsi:

Les cadires d’Eugène Ionesco, autor de títols imprescindibles com La cantant calba, és una farsa
tragicòmica protagonitzada per un parell de vells i un misteriós orador que porta un missatge important per a la humanitat. Ancians que han convidat tots els personatges importants del món i per acollir-los tenen preparades les cadires del títol. Els seients quedaran buits, la buidor que tant agradava a Ionesco i que per a ell era el motiu fonamental que justificava aquest text. El pes de l’absència de les restes d’una celebració.

Crítica: Les cadires

11/11/2016

D'una tendresa que desarma

per Jordi Bordes

Del teatre de l'absurd de Ionesco destaca La cantant calba. És el muntatge que més es prodiga (i no pas gaire) a les cartelleres professinals i amateurs. en canvi, queda molt descuidat un altre text icònic (que per Europa té molta més presència) com és aquest de Les cadires. Per aixó, l'ocasió que ens planteja Carles Martínez i Míriam Alamany amb la col·laboració final de Martí Artanca i amb direcció de Glòria Balañà cal aprofitar. 

La situació que planteja no és pas tant anodina com el cafè que es prenen els Srs. Smith, ni hi ha la verborrea del bomber narrant una anècdota sense cap ni peus, sí que hi ha una conclusió comuna evocant la destrucció del llenguatge ("no sé expressar-me" diu sovint el conserge d'un pis rònec als baixos humits i sense quasi il·luminació). Perquè l'orador es comunicarà amb un parlar que perd lletres pel camí, se li cauen de la boca. Per això el seu moviment és fragmentat, a batzegades, com si saltés l'agulla d'un tocadisc.

Míriam Alamany  mostra una tendresa que amara tota l'escena. Contrasta, i molt, amb altres interpretacions seves com la d'una altivesa ambiciosa i insegura alhora a Maria Estuard (Lliure de Gràcia, 2015) o d'una recança constant a Vells temps (Sala Beckett, 2014). Ara, la seva tendresa domina. Perquè li respon molt carnyosament elpersonatge de Carles Martínez. Que arriba amb molts més matisos, amb l'esquena corbada, mirant per la finestra les ones del mar i confiant en què la seva declaració condensada en anys de reflexió resolgui les maldats del món. Hi ha molta bondat que només escolten unes cadires buides (que ben bé, podrien ser de les restes de Le voci di dentro (Teatre Lliure, 2014 amb els germans Servillo). La directora evoca aquest quadre depriment, brut, fora del temps, com una mostra més de la incomunicació. Sense els quadres costumistes, s'evidencia també la incapacitat d'escoltar al qui (potser) tindria la clau per a corregir les injustícies socials. Ni tants sols amb el nom altisonant de mariscal d'allotjament ens escoltem les veritats del conserge de l'escala. Punyent quadre lúcid.