Les cadires

informació obra



Traducció:
Joan Tarrida
Intèrprets:
Carles Martínez, Míriam Alamany , Martí Atance
Escenografia:
Alberto Merino, Gerard Orobitg
Il·luminació:
Alberto Merino, Gerard Orobitg
So:
Lucas Ariel Vallejos
Vestuari:
Mariel Soria
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Temporada Alta 2016, Associació Elecktra Projectes Culturals
Direcció:
Glòria Balañà i Altimira
Autor:
Eugène Ionesco
Sinopsi:

Les cadires d’Eugène Ionesco, autor de títols imprescindibles com La cantant calba, és una farsa
tragicòmica protagonitzada per un parell de vells i un misteriós orador que porta un missatge important per a la humanitat. Ancians que han convidat tots els personatges importants del món i per acollir-los tenen preparades les cadires del títol. Els seients quedaran buits, la buidor que tant agradava a Ionesco i que per a ell era el motiu fonamental que justificava aquest text. El pes de l’absència de les restes d’una celebració.

Crítica: Les cadires

03/11/2016

La congruència de l’absurd

per Núria Sàbat

Eugène Ionesco (Slatina, 1909) és conegut per ser un dels màxims exponents de l’anomenat Teatre de l’Absurd, moviment que irromp amb força als anys cinquanta del segle passat com a resposta al corrent realista que dominava l’escena teatral d’aleshores.

Les cadires és una de les seves obres més conegudes i representades. Definida com una farsa tragicòmica en un acte, ens presenta una parella de vells que viuen aïllats en el que podria ser un far, on esperen l’arribada d’una munió de convidats entre els quals hi haurà aristòcrates, eminències i dignataris d’arreu del món. L’home, que ja ha complert els 95 anys, ha de transmetre’ls el seu llegat, un missatge transcendental per a la humanitat que, per tal de ser exposat com cal, ha dipositat a mans d’un orador professional a qui esperen amb neguit i expectació. Ho tenen tot a punt, només falten les cadires que, finalment, ompliran l’escenari enmig d’un gran enrenou de crits, exclamacions, música i soroll. Però la sala restarà buida, i el brogit esdevindrà silenci. Mort.

El sentiment tràgic de l’existència s’hi fa terriblement clar, però també hi campa la ironia, l’humor –fins i tot la comicitat més grotesca– que en suavitzen l’aspror.

El somni i l’imaginari on s’amaga la veritat –feta de pors, angoixes i preocupacions– prenen una nova dimensió i aleshores podem llegir el que hi ha rere el diàleg, de vegades inconnex, les repeticions, els estirabots... i l’aparença absurda del que se’ns mostra esdevé del tot congruent.

De la vigència d’aquesta obra escrita el 1951 i estrenada l’any següent, Glòria Balanyà –responsable de l’acurat i sobri muntatge que es va poder veure a la Planeta, dins el Temporada Alta– no en té cap dubte.

Partint de l’excel·lent traducció de Joan Tarrida, la directora s’hi ha acostat amb respecte i amb les idees molt clares. Com ara comptar amb l’Àlex Polls perquè li confegeixi un encertat espai sonor i, sobretot, haver confiat els papers de Semiramis i el seu ratolinet a Míriam Alamany i Carles Martínez –és un goig veure’ls actuar junts– que reblen una molt bona actuació en la part final de l’espectacle, on ambdós es desviuen per complaure els seus fantasmagòrics convidats.

Un esforç esgotador que es veié compensat per la gratificant ovació que els va dedicar el públic gironí.