Les cadires

Teatre

informació obra


Traducció:
Joan Tarrida
Intèrprets:
Carles Martínez, Míriam Alamany , Martí Atance
Escenografia:
Alberto Merino, Gerard Orobitg
Il·luminació:
Alberto Merino, Gerard Orobitg
So:
Lucas Ariel Vallejos
Vestuari:
Mariel Soria
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Temporada Alta 2016, Associació Elecktra Projectes Culturals
Direcció:
Glòria Balañà i Altimira
Autoria:
Eugène Ionesco
Sinopsi:

Les cadires d’Eugène Ionesco, autor de títols imprescindibles com La cantant calba, és una farsa
tragicòmica protagonitzada per un parell de vells i un misteriós orador que porta un missatge important per a la humanitat. Ancians que han convidat tots els personatges importants del món i per acollir-los tenen preparades les cadires del títol. Els seients quedaran buits, la buidor que tant agradava a Ionesco i que per a ell era el motiu fonamental que justificava aquest text. El pes de l’absència de les restes d’una celebració.

Crítica: Les cadires

22/11/2016

Benvinguts a l'absurd!

per Pep Vila

Aquesta és una invitació a deixar.se anar: pel que estiguis veient, pel què et diguin a l'escenari, i no intentis raonar moltes coses, ja que no sería difícil arribar a desconnectar de l'espectacle, i això és precisament l'antítesi del que pretén "Les cadires". Univers sense esperança, humanitat sense esperança, parella sense esperança..per algun lloc hauríem d'escapar.nos i Ionesco ho fa a través de l'absurd. Però quina "master piece" de l'absurd! Míriam alemany i Carles Martínez, magnànims, tampoc no tenen esperança i amb els anys han esgotat els límits de la comunicació. I a partir d'aquí comença un joc surrealista i a la vegada excitant que en molts moments et deixa clavat a la cadira..millor dit...a la butaca. Deixeu.vos, doncs, emportar pel text i sobretot per la superba interpretació d'aquests dos cracks que, en un moment determinat, interpreten molts personatges alhora, i a un ritme d'un partit de tennis taula, alhora que van desplegant una cinquantena de cadires a l'escenari...cadires pels convidats que esperen i als qui han de comunicar una notícia transcendent. Més absurd, encara!