Cinc anys de reescriptura de l'obra poètica d'Albert Balasch ben bé valen 7 hores d'espectacle. El director i dramaturg Albert Arribas ha volgut afrontar un repte titànic, amb el recurs conformista de sempre trobar una excusa per allò que no acaba de sortir bé. Una mica com els personatges de Balasch, que no acaben d'encertar-la quan són fora, ni quan són a dins (“A fora, cansa; a dins, espanta”). F.R.A.U és l'obra més llarga d'aquest Grec (de fet, s'apropa a mites com el Mahabharata de Peter Brook, o Els germans Karamàzov de Luppa, i supera de llarg el 2666 d'Àlex Rigola).
Fa uns mesos, va rebre el premi Quim Masó que facilita la producció del projecte escènic i, a més, proposa dues places de prestigi: el Grec i el Temporada Alta. Arribas, com Balasch, són del corrent d'artistes provocadors. Proposen tot un long play, tot i que saben que, en aquesta opció, hi ha molt d'engany, de màrqueting. Arribas ho deia obertament, dilluns passat en l'últim passi a la Fabra i Coats, abans de traslladar-se a la sala Ovidi Montllor (on es va representar dijous i ahir). A aquesta versió escènica dels Quaderns del frau hi ha, efectivament, la voluntat de revisar però també de reciclar.
El mateix Arribas explica durant la peça que bona part de la posada en escena sorgeix d'aprofitar el format que va proposar per a l'estrany (i lúcid) homenatge a Feliu Formosa Sala de miralls (TNC, 2014). Arribas emula un cert aire de Thomas Bernhard, de voler riure's dels zenits culturals, que es creuen tocats pels dits de l'Olimp i que, vistos des del carrer, se'ls veu que van tots nus, com aquell emperador de conte infantil. Amb la posada en escena, Arribas denuncia i alhora es posa en l'aparador del petit ridícul, amb el seu posat de mirada tímida i trapella. Una altra discussió és si una peça que s'allarga tant i no revela gaire res de nou ni ve moguda per un thriller o un estat contemplatiu o de preciositat escènica pot quedar ben parada al final d'un festival esgotador de propostes. La peça es completa amb un monòleg d'Oriol Genís en el qual fa una adaptació de la caça de l'home, inspirat en El rei Lear. Les tres actrius (Mònica Almirall, Antònia Jaume i Marta Ossó) en format coral i un cel que les aixopluga es fan oportunes.
Una peça és extensa perquè ha de pretendre construir un gran univers. Rigola va vestir el 2666 com si fossin cinc peces curtes. Els actors (i personatges) s'anaven trobant però en espais i presentacions formals ben diferents. Aquest F.R.A.U. alterna el vers i la instal·lació quasi performàtica (l'acció de fons és contínua, com a contrapunt vulgar a la volada poètica) amb una mena d'anecdotari. Com quan Jordi Collet confessa que ell també pretén recuperar i salvar la seva banda de pop La SuertePezMáquina. O quan es reprodueix (una mena de transcripció) d'una entrevista en què Balasch (o el seu doble) repetiran una entrevista que es pot trobar penjada a El núvol. Fins i tot, per quadrar que la proposta duri 7 hores ell mateix se sotmet a una postfunció en el primer tram de la peça. Així, per exemple,confessa que una de les actrius de Sala de miralls se li va empipar pel tractament rebel de Formosa.
Si Balasch ha mirat de condensar tot el seu univers poètic (un combat continu amb el llenguatge), Arribas hi inclou alguns elements característics del poeta, com és la seva afició al futbol. Una escapatòria a instants de desesperació que es resol amb la catarsi col·lectiva del Barça. Per això, l'actor Albert Prat llueix una samarreta de Messi, però a sobre hi porta un insecte que, certament, incomoda. Un apunt que és revelador i inquietant alhora.
Arribas té un món particular. que busca una provocació però allunyant-se de la farsa fàcil. Justifica cada acció dels seus personatges a partir de les lectures i les interpretacions (com també faria, al Vergonya eterna, Ateneu Barcelonès, 2016, tot rememorant la valentia del Guimerà de reivindicar el català en una entitat de l'època, classista i castellanitzada i alhora desemmascarant l'orientació homosexual del dramaturg). Les seves obres es construeixen com ombres, com si volguessin passar desapercebudes (com va ser el viatge fosc dels jugadors de Selecció en un autobús dins de la Seca, 2015). I és una llàstima perquè Arribas, si més no com a director, ha sabut plasmar peces de gran radicalitat (Moro com a país, TNC, 2014) que es mereixien molta més atenció que aquestes patums que ell promociona i blasma alhora.
Hi ha a qui li interessen les picades d'ullet de Bernhard a la professió (amb peces com Tres Dramolette, per posar un exemple de molts). Són jocs que tenen el seu públic però que esdevenen massa hermètics per a la majoria dels espectadors. La denúncia a les superproduccions ja ve fer-se evident amb una trilogia de Marta Galán i Juan Navarro en què feien peces de gran repartiment a partir d'escenografies reciclades i la participació d'entitats del barri (Nau Ivanow, 2009). La buidor cultural es palpa immensa, però el que cal és teixir eines per poder valorar des de l'emoció, l'empatia i un joc de miralls constructiu.
