F.R.A.U.

Nous formats

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Sense Xarxa
Itineraris recomana
Autoria:
Albert Balasch
Direcció:
Albert Arribas
Intèrprets:
Mònica Almirall, Jordi Collet, Oriol Genís, Antònia Jaume, Marta Ossó, Albert Prat, Octavi Rofes i Anna Maria Iglesia (participació)
Escenografia:
Sílvia Delagneau
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Mingo Albir
So:
Lucas Ariel Vallejos
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

El suïcidi artístic d’un poeta de només quaranta-cinc anys? Una manera radical de reivindicar-se al marge de les dinàmiques promocionals? Una mostra de compromís radical amb l’escriptura? Aquests són alguns dels interrogants plantejats pel Quadern del frau, fruit de més de cinc anys de feina en què Albert Balasch s'ha dedicat a reescriure i reordenar-la tota la seva obra publicada. 

Aquest F.R.A.U. no és altra cosa que la traducció escènica del Quadern del frau des de perspectives que parteixen del happening fins a la tragèdia en vers passant per la creació visual o la rapsòdia postdramàtica. Un espectacle pluridisciplinari amb què el director Albert Arribas s’acosta a les contradiccions creatives del poeta reescrivint i reordenant alhora alguns dels seus propis muntatges anteriors . 

La vida literària de Balasch ha estat marcada per una sensació constant d’«incapacitat», i pel rebuig a les dinàmiques divulgatives ludicofestives a les quals semblava que s’havia de sotmetre el fet artístic per encaixar en una societat cada cop més mercantilitzada, i per tant més capaç de convertir ciutadans en consumidors. Portar el Quadern del frau dalt de l’escenari també és, potser, una manera assenyada de reflexionar sobre aquest festival de banalitats que el nostre segle XXI ha propiciat sota el nom de «polítiques culturals».

Premi Quim Masó 2015

Crítica: F.R.A.U.

23/07/2016

Un frau teatral de set hores de durada

per Manuel Pérez i Muñoz

Set hores d'espectacle es poden plantejar des de la perspectiva d'un rigor escènic cartesià o des de l'esperit lúdic. Albert Arribas, si atenem també a precedents de muntatges seus com 'Sala de miralls', se situa en la segona opció, afegint un punt iconoclasta que apunta a l'essència mateixa del teatre i la seva mentida constitutiva. La nova creació, 'F.R.A.U', replica estructura de l'anterior, canviant els dietaris de Feliu Formosa pel recull 'Quadern del frau' d'Albert Balasch, una tempesta de prosa poètica que acaba per xocar contra les fronteres mateixes del llenguatge.

La transformació escènica del text combina, per una banda, tedioses escenes performatives on la companyia prepara la representació; de l'altra, trobem les interpretacions de fragments del 'Quadern del frau' que són d'una densitat quasi lisèrgica, difícils de seguir, amb accions que no sempre juguen a favor del text, com és el cas de la llarga escena on les actrius fingeixen el plor fins a desdibuixar el sentit de tot el que es recita.

Més encertada resulta la intervenció d'Albert Prat, que amb un deix d'impostura sap portar-se al seu terreny la part central del llibre, també l'epíleg que ens recorda el sentit global: "cantem la ficció perquè és l'única manera de ser veritat. I som frau". Un solemne Oriol Genís afronta la part final entre l'epifania per la mentida revelada i la màgia despullada del llenguatge alliberat per les circumstàncies.

Pinzellada quasi supèrflua és la incorporació del fragment en clau documental de Jordi Collet i Ferran Dordal on s'explica la història del grup pop del Maresme La Suerte Pezmaquina. Per contra, el col·loqui d'anàlisi de l'obra que s'introdueix a mitja representació resulta crucial. Aquí, el director en persona i l'antropòleg convidat, Octavi Rofes, engeguen un harakiri argumentat destinat a ridiculitzar tot el que acabem de veure, inclosa la mateixa conversa entre els dos. Entre la genialitat i el desvergonyiment, entre la crida a l'acció i el nihilisme, Arribas mimetitza de forma escènica el suïcidi literari del text de Balasch, set hores confessades com "una operació de màrqueting", una provocació en forma de marató escènica que ens recorda que "el teatre sempre està mentint, sempre és un frau".