Sala de miralls

informació obra



Dramatúrgia:
Esteve Miralles, Albert Arribas
Autor:
Feliu Formosa
Intèrprets:
Mónica Almirall, Oriol Genís, Marta Ossó
Escenografia:
Sílvia Delagneau
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Producció:
TNC / Centaure Produccions
Sinopsi:

La mirada de Feliu Formosa sobre la família ha donat algunes de les pàgines més belles de la literatura catalana. Una veu incòmoda, senzilla, madurada, sobre la responsabilitat envers aquelles persones més properes, el desig a dins i a fora del nucli familiar, les emocions per les pèrdues, i les pèrdues de les emocions. La vida privada i la vida pública, el poeta i l’home de teatre, el gestor cultural i el ciutadà anònim, l’agitador artístic i l’inadaptat social.

L’excusa del seu vuitantè aniversari sembla una bona ocasió per rellegir escènicament els esglaons finals de la trajectòria d’aquest gran poeta i traductor, per acostar-nos a la força d’una veu cada cop més allunyada dels sorolls estridents d’un món que no té gaire interès a recordar-se d’aquells que van contribuir a fer-lo tal com és, i que ara només s’hi senten fora de lloc.


Crítica: Sala de miralls

29/11/2014

Genial homenatge que rebenta el ditirambe i alhora fa escarni de la sordesa cultural global

per Jordi Bordes

Fer un espectacle a partir del dietari homònim que ha escrit una persona de pes cultural com Feliu Formosa sembla obligat a ser una font de malvasia, tot floretes i carícies. Albert Arribas ha anat a l'altre punt del mirall. Ensenya l'oposat. Mostra una mirada tant fidel com seria l'altra, que denota estima per a l'autor, tot i que pugui semblar que en surti escarnit. És un treball amb molta imatge poètica, que alterna la bellesa amb l'estirabot, i que, de fons apareix un Oriol Genís immens (novament) que il·lustra un pobre home fràgil, com ho és Feliu Formosa, conscient de la buidor del seu voltant. 

La mirada d'Arribas no és la que ell professa per l'obra de Formosa. Més aviat al contrari. És la denúncia que fa de la sordesa generalitzada de la societat. Un homenot com aquest poeta, dramaturg, traductor, actor i dietarista (i moltes més coses "que no diu la Viquipèdia") hauria de ser reconegut arreu. En realitat, pot passejar quasi invisible per la ceguera de les institucions i, també, de la gent d'a peu. Quan l'espectador entra, ja hi ha les actrius preparant l'escena. Quan s'asseuen, segueixen escalfant la veu. Ben bé, 20 minuts fins que sona l'avís d'apagar els mòbils. I quan s'acaba el plany del personatge vulnerable, elles seguiran a escena rentant. O sigui que fan de Feliu Formosa. Abans que estigués el TNC ja feia anys que el reclamava. Ara que ja no figura en el consell assessor del TNC, aquest segueix bategant al ritme que li va proposar Formosa, sense que ningú ho percebi.

Formosa és dur amb sí mateix i amb els altres. No perdona  la versió de Prometeu que es va veure al Festival Grec, citant les frases més contundents del crític Marcos Ordóñez. Tampoc la seva manera d'actuar en el món més íntim. Viu la rigorositat del que sap que només la veritat transcendeix. Sembla no tenir gota de redempció ni per a ell, ni per als altres. Aquí el dietari de Formosa no és cert del tot perquè habitualment, és benèvol i busca les raons per defensar la feina d'altri... (la seva, probablement passa una prova molt més dura)

Trivial