La companyia Parking Shakespeare celebra quinze anys amb la seva iniciativa popular d'oferir cada juliol una versió d'alguna de les moltes obres de William Shakespeare, a l'aire lliure, de manera gratuïta —s'accepten wallets voluntaris al datafon de la companyia i cash en efectiu a la maleta—, amb els espectadors al voltant de la rotonda de minúscules grades, cobertes per l'ombra del bosc de til·lers del Parc de l'Estació del Nord de Barcelona.
En aquesta ocasió d'aniversari li toca el torn a «Molt soroll per res», que la companyia ja va adaptar en una versió d'Israel Solà l'any 2014. Deu anys després, doncs, i amb quinze d'història a les espatlles, doblet d'aniversari, però amb una versió renovada, ara a càrrec de Jaume Viñas, tot i que a partir de la mateixa traducció de Salvador Oliva.
La companyia s'ha inspirat en la sèrie nord-americana «The White Lotus», de Mike White, ambientada en un hotel de vacances amb conflictes i trifulgues entre hostes i empleats. Però, tot i que l'adaptació es permet anacronismes amb referències d'artilugis i plataformes digitals, segueix força fidelment el guió original del mateix Shakespeare, encara que amb una mirada contemporània i un registre que s'acosta a la Commedia dell'Arte i que fa les delícies dels espectadors, atenció!, de totes les edats. Els veterans, perquè veuen el que hi ha en la lletra petita de cadascun dels personatges. I els més petits, perquè la rotonda i les accions a vegades esbojarrades dels intèrprets els transporta a un espectacle de carrer amb aires de clowns.
El que es constata amb aquesta adaptació és que Shakespeare es com un camaleó dramatúrgic. S'adapta a tot i a qualsevol època. Fins i tot a la capacitat d'un espectacle amanit amb píndoles musicals de la cançó pop napolitana de mitjan segle XX —de fet, el director Àngel Llàcer, el 2015, en va fer una versió també musical i hollywodiana al Teatre Nacional de Catalunya— i s'adapta també a una barreja de perfils protagonistes —el sexe dels intèrprets en relació als personatges es simplement una convenció simbòlica—, mentre que les acotacions musicals i de les màscares fan honor a l'ambientació de «Molt soroll per res», una comèdia d'embolics de caire romàntic que Shakespeare ja va situar a la Sicília de l'època medieval del rei Pere d'Aragó (cap allà el 1282) i que, com aquell qui no vol la cosa, els Parking Shakespeare situen en una època intemporal, però que podria ser molt d'avui mateix.
Aquí, els personatges medievals són substituïts per gerents contemporanis d'hotel, empleats reunits en assemblea laboral, hostes estrafolaris, parelles d'enamorats que volen i dolen, i embolics de faldilles i també de pantalons. No hi falta la shakesperiana festa de disfresses —màscares Commedia dell'Arte—, les conxorxes entre els dos bàndols i fins i tot un presumpte combat d'espases per salvar l'honor.
Però tot molt amb aires de pista. I amb un vestuari acolorit i canviant, i una escenografia domèstica amb només quatre escales de tisora d'alumini i dues tirades de banderetes de plaça major. I visca la festa perquè tot està bé si acaba bé. I si guanya l'amor, també. (...)
