Moro com a país

informació obra



Traducció:
Joan Casas
Autor:
Dimitris Dimitriadis
Direcció:
Albert Arribas
Intèrprets:
Màrcia Cisteró
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Sinopsi:

Una veu femenina descriu amb implacable brutalitat la devastació humana i cultural d’un país que ja només serveix per destruir els propis membres amb batalles inútils, sense oferir cap nou terreny fèrtil on sigui possible desenvolupar-hi identitats que puguin trobar una raó de ser en la comunitat.Moro com a país profetitza el final d’una manera d’entendre’ns històricament i antropològica, a través d’un cos que encarna l’esterilitat d’una herència cultural i política que només aconsegueix ofegar els seus fills.

Dimitris Dimitriadis va néixer a Tessalònica el 1944, i l’any 2009 el Théâtre Odéon de París va convidar-lo a ser autor protagonista de la temporada. Des de l’aparició de Moro com a país, el text no ha deixat de ser objecte de nombrosos muntatges que han acabat situant-lo entre els títols teatrals més importants de la segona meitat del segle XX.

Crítica: Moro com a país

24/04/2014

Màrcia Cisteró es reivindica com a protagonista tràgica, des de la contenció

per Jordi Bordes

Moro com a país és un text implacable. La interpretació de Màrcia Cisteró, en canvi, es complexa: es mou en un registre complicadíssim que és molt apropiat per donar una nova lectura, encara més desesperada, que la que evoca l'original. L'actriu, fixe en els repartiments de La Perla29 com a notables papers secundaris habitualment, es destapa fent un paper que pot ser determinant en la seva carrera: Demostra que, ben afinada, té ànima a escena. El director Albert Arribas ha disposat l'espai buit amb uns 40 altaveus que envolten el personatge des d'on se senten sons/sorolls de la civilització. 

El personatge viu el drama de la guerra civil sumat a la seva incapacitat de tenir fills. Culpa la guerra a la seva esterilitat. Però la saviesa de la proposta és que, en comptes de ser una acció molt física i cridada, s'opta per la quietud, com un exercici butoh. Després de la tempesta, ve la calma. És en aquest estadi des d'on se situa Màrcia Cisteró i, amb una veu molt lleu però clara, va desgranant la tragèdia del text. Ella ja no té força per rebel·lar-s'hi. Plora en silenci. Potser no és capaç de suïcidar-se però és que tampoc té esma per afrontar una nova vida.

En l'obra a la sala Tallers la disposició és a la italiana. Potser podria tenir més força si el públic també envoltés l'actriu. Així els sons sonarien a les espatlles i als peus dels espectadors i, sobretot, es podria copsar millor el patiment del personatge, la seva quietud. L'obra, que ja llueix una foscor de gran profunditat a la Tallers, es mereix més estada, com a mínim, a la cartellera barcelonina. Potser el personatge clou en què mor com a país. Però Màrcia Cisteró s'ha guanyat el respecte i un país sencer com a protagonista. 

Tot i la seva duresa i quietud és recomanable pels amants d'un teatre selecte, que es respira pels porus.