Si en un drama se li treu el personatge principal, el que li dóna el títol, sembla que se la decapiti i perdi tot el sentit. Aquesta ha estat l’aventura de les noies d’Entrance (liderades per la directora Paula Errando) i demostra com aquesta gallina, tot i decapitada, s’aguanta ferma en la seva tragèdia. La relació de les coinc germanes, sense el jou de la mare Bernarda Alba ni tampoc de Porcia s’aplica una mena d’autocensura reveladora. Elles són Bernardas Alba en potència i es torturen les unes a les altres psicològicament perquè volen ser les primeres que saltin del niu. Pepe el romano volta per la casa i esvalota el galliner.

En realutat, l’esperit de Bernarda Alba hi és constant, tot i que no digui cap rèplica. Perquè la cadira de fusta que ningú gosa tocar (a excepció d’Adela que li agrada recolzar-se quan proposa unaaccio quie sap que la mare desaprovaria. A l’hora de l’àpat, el lloc de la mare (continua absenta) és lúnic que té copa. L’autoritat familiar es manté tot i que no hi hagi la vara de Bernarda alba per posar-hi ordre. En realtat, algunes de les rèpliques de les mares les diuen algunes de les germanes. Que ja han assumit el discurs que imposa la societat i entenen que els pertoca anys de dol i allargar la seva solteria. Saben que no els hi pertoca barrejarse amb els veremadors, però anirien encantades a compartir cançons, mirades i raïm amb els vinguts de la muntanya. Humils i treballadors no sembla que tinguin l’avarícia del secà. com aquella terra alta i Terra baixa de’n Guimerà, però en els latifundis que escrivia Lorca.

La posada en escena fuig de la localització clàssica. Elles s’asseguen en cadires de plàstic, en un pati quasi buit, alguna revista escampada i un ràdio casette que els hi proporciona els únics mopments de festa, que comparteixen. Àrida com és la casa, nomé spoden soportar la calor amb una aixeta i una galleda. El seu castell d’or sels fa insoportable però no es veuen en cor de trencar la barrera. Si noés per Adela, la més jove, la rebel, la que creu en l’am,or i en la pell més que en les raons i les convenències socials. Aquest espai tant desballestat, que evoca a estius en les cases pairals dels pares, a la meseta sense gaire activitat més que veure creuar el sol, de banda a banda de l’horitzó, casa amb les adaptacions que Carlota Subirós ha fet de clàssics de Guimerà (novament) com és el cas de Maria Rosa o Sol, solet.

Si la proposta desballesta el repartiment (escapçant el pal de paller), es distancia de l’espai i del vestuari d’època, per força, cal una fortalesa actoral. Quan a un paller se li treu la columna central, és imprescindible que les parets es recolzin les unes amb les altres. També en l’escena. Per això és preciós (potser la clau de l’exit definitiu) el treball de les cinc actrius. perquè es poden veure els gelos de Martirio (Alba Saez), la superioritat racional d’Angustias (Júlia Barceló) i la ingenuïtast vital que viatja fins a la desesperació final d’Adela (Paula Jornet). Amelia i Magdalena (Mariona Ibáñez i Judit Cortina, respectivament) són els necessaris terrenys neutres d’una relació de cinc germanes: les que escolten, atemperen, i poques vegades miren pel seu profit. Segur que una producció amb la Bernarda Alba i la Porcia existiria aquesta relaciño´de companyes i enemigus alhora,però ara, deixant-les elles soles en aquesta mena de plaça de braus sense mascle, queda molt més clara la pugna, entre bromes, penintar-se i ventar-se les unes a les altres.

Si us plau, que alguna sala la recuperi i els hi doni l’oportunitat d’enfrantar-se a un públic més ampli. Perquè, en aquesta terra desballestada s0’hi respira una intuició, una ànima lorquiana que ben bé casaria amb el Yerma de Projecte Ingenu, per exemple. O amb Stockmann de Les Antonietes. No les fem gruar una dècada perquè trobin un camí cap a la professionalització.