Juan Carlos Martel tanca la seva trilogia (completa Sis personatges i Casting Giulietta) sobre docudrames amb una mirada a la joventut. Ho fa partint del llibre desesperat de Brückner, El mal de la joventut. A l’obra citen les posades en escena de Jordi Mesalles. N’hi ha un de més recent a Catalunya: va ser el primer espectacle d’Oriol Tarrason amb Les Antonietes, a la desapareguda Sala Muntaner, al 2009. En aquesta ocasió, la peça s’ha fet a partir de joves actors (menors de 30 anys) el que permet fer l’experiència vital i també disposar d’una àmplia temporada de cinc setmanes. En la mirada s’hi ha anat afegint altres referències que qüestionen com superar la joventut i arribar a a una maduresa, sense aburgesar-se. I evitant el suïcidi. Però aquesta referència tant romàntica, que Brückner va aferrar-s’hi per expressar la incertesa d’una joventut que es temia una II Guerra Mundial acaba sent cerebral, racional: massa dita i poc viscuda. I aquest és un llast que supera la veu dels actors com a joves del segle XXI.

Les capes de lectures es van superposant a través de pantalles que reproduixen detalls de l’escena i també dels referents exposats. Hi ha una quantitat ingent de material que s’aboca quasi amunegat, en un excès marca del Romanticisme més extrem. Però, tot i la notable qualitat de les interpretacions dels intèrprets (un dels atractius de la peça, sens dubte) costa que traspassi a la platea.

Es presenta com la tercera peça docudrama de Martel però, en realitat, el director ja ha passat de pantalla. Perquè entén que, des de la Covid, a la funció en directe del teatre s’hi completarà càpsules de vídeo. Aquestes, que apareixen insinuads a l’escena, tenen tot un altre discurs a desplegar, que el complementa. Però que, ara, costa saber-lo interactuar amb l’art en viu. El director obre, doncs, un nou camí que pot ser molt fructífer, tot i que no s’hagi ensamblat bé (aparentment) en aquesta producció.

Fer cinc setmanes una pèça de docudrama pot semblar excessiu. Encara que els jovs siguin actors i eldispositiu pugui funcionar com una obra de teatre. En realitat, la setmana passada, el Lliure va fer un salt al bujit programant tres setmanes Paisajes para no colorear d’un col·lectiu de xilenes. Va coincidir amb les revoles que es van produir a aquell país, demanant la dimissió del govern. Elles (que fregaven la vintena d’anys de mitjana) treien pesantor al seu discurs i expressaven amb desinhibició les seves opinions. Ara, en canvi, les capes de referents tapen la veu dels joves quan, precisament, estan despertant la societat d’una letàrgia social, amb les revoltes a favor de la llibertat d’expressió, i d’autodeterminació com un dels darrers drets posats en quarantena: ni tenen dret a l’habitatge, ni tenen dret al treball, en una crisi política i social que ja apunta de major profunditat que la del 2008.

L’espai escènic de La malaltia recorda a la buidor de Paisajes…: el contenidor, ara substitueix aquella caseta de nines de joguina gegant. Un recipient metà·lic pot amagar moltes històries. És la cambra de Desisrée i on ella decideix apagar el seu patiment. Els que han anat sobrevivint suportant les incoherències acabaran sucumbint a un aburgesament. Un No future que també exposaven fa poc els de G3 Teatre a la Sala Fènix (Metalhmmer). En certa part una vulnerabilitat similar a la que va proposa Josep Pere Peyró al Sitges Teatre internacional del 2004 (Les portes del cel): Els espectadors entraven en un contenidor com si fossin immigrants a punt de creuar l’Estret de Gibraltar. La màfia que els havia embarcat acaparava el Poder sense compassió. Una buidor viscuda des de les entranyes. Ara, la complexa pantalla de recursos i referents tapa el crit desesperat dels joves a escena. La crueltat funciona com a antídot per a accedir a una maduresa en la que es podrà seguir exercint el Poder.