Valenta i crítica mirada dels joves que van quedar-se d'esquenes a la caiguda del Mur de Berlín. G3 Teatre s'ha atrevit a imaginar (potser a especular) amb la relació que hi ha entre la música techno els okupes punks i la caiguda del Mur de Berlín. El clam No future punk s'entén perfectament en aquest grup de nois, desubicats, sense desig de futur, només sobrevivint i obsessionats en escapar-se de les ombres i les amenaces (familiars, militars). Per contra la proposta escènica és una peça que respira vida pels quatre cantons i que sona com el primer cop de mall per donar forma a la companyia, la trajectòria personal de cada intèrpret. Certament, en la sessió que vam veure a la Fènix (la paret del fons, escrostonat, era una contundent visió d'aquell Mur de Berlín, que caria definitivament el novembre de 1989) hi havia uns foscos molt grans, unes escenes probablement innecessàries, però que en aquesta lletjor, radia la intenció de G3. Rara vegada amb un cop es destapa una escultura estilitzada. Cal temps, paciència, tenacitat i un punt de sort, probablement.
És tòpica la crítica del món adult sobre la inconsistència dels joves. La reacció habitual dels joves és la capacitat d'empatitzar i de treballar per l'altre per allò que es creu (com en els casos de G3, potser desesperadament, però confiant en créixer). Aquest treball de la companyia situa uns joves que no volen fer res de res. Que veuen i senten la demanda dels seus companys per acabar amb la separació de Berlín, però que no mouen ni un dit. Perquè no hi creuen. Un nihilisme que només suporten a base de techno, drogues i sexe. En aquesta fàbrica abandonada, sense voluntat de convertir-la en un lloc acollidor, es reuneixen fills de l'antiga Alemanya nazi (alguns han trobat la manera d'acaparar els guanys; la majoria es ressenteixen de tot el que han perdut els pares i avis). I hi arriben les noies vingudes d'a fora, com a guarida de la seva escapatòria. Són intel·ligents i saben que ara només tenen dret a sobreviure. Elles tampoc creuen en què el mur pugui caure. Tots han nascut amb el Mur ben apuntalat a la porta de Brandenburg. I no s'hi rebel·len el veuen massa alt per poder destruir amb un martell; fan prou en no morir-hi esclafats per les conseqüències polítiques d'aquesta amenaça.
L'escenari mític per a fer grans concessions (Kennedy dient que ell era berlinès; o Pink Floyd volent posar dramatisme i èpica a The wall) no passa desapercebut en aquesta obra. És la icona del somni fugisser, oníric, aparentment impossible. La lectura voluntariosa de la peça traça dos destins als protagonistes: aquells que són fills de l'alemany nazi (enriquits o en la misèria) els destina la mateixa migradesa d'esperit; les dues noies que fugien, entenen que aquella fàbrica ha estat només una parada de metro més de les seves vides, que redreçaran tants cops com faci falta. Potser no van tenir la valentia de picar el mur quan encara era fred, però no desaprofitaran aquesta oportunitat que els brinda la història. Amb la frescor del techno, amb la llum de la mirada, per fi, il·lusionada.
