Sis personatges

informació obra



Direcció:
Juan Carlos Martel Bayod, Xavier Albertí
Intèrprets:
Marc Rodríguez, Jesús Marcos, Usuaris de la Fundació Arrels
Escenografia:
Xesca Salvà
Vestuari:
Xesca Salvà
Producció:
Teatre Lliure
Autor:
Lluïsa Cunillé
Sinopsi:

Viuen al carrer, dormen al carrer, roden pel món. No ens els mirem ni ens interpel·len. Avui, aquí, són sis i pugen a l'escenari. Històries de veritat en busca de la veritat de l'escena.

Joan Yago premi a dramatúrgia/adaptació als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Sis personatges

31/05/2018

La bomba més intel·ligent al Teatre Lliure

per Jordi Bordes

Tancar el cicle NOSaltres amb la millor proposta. Perquè puja a l'escena gent que ha viscut al carrer i explica, tangencialment, el seu drama però construint-ho tot a partir de l'homenatge a Tomás Giner, "el americano". Perquè descarta tots els tòpics de la indigència, amb la humanitat més absoluta i posa uns clars paral·lelismes entre els excessos pobres dels indigents (el vi, les drogues...) amb els de la moguda artística i pija de la transició. Allà la droga i la beguda sembla menys bruta. Evita preguntar-se el per què aquestes persones han acabat anant al carrer tot i trobar feines i tenir, alguns, estudis per haver prosperat. Però, a la vegada, la pantalla d'aquest cinema evidencia que la ciutat, inhumana, expulsa la gent dels seus pisos pobres per construir una Barcelona olímpica de titulars. Centra el cas en un personatge (una mena de mirall a través del qual els testimonis expliquen les seves vivències sense el dramatisme de conjugar-ho en primera persona del singular), eixorivit, divertit, despreocupat, delirant, que viu una història increïble digna de la trama d'Un submarí a les estovalles de Joan Barril. 

És igual si va existir Tomás Giner, o no. La indigència viu a l'ombra del dia a dia de les ciutats, que els arracona i desaprofita aquella brillantor de qui veu passar la vida, despreocupadament, des d'un banc, a l'ombra. Podria haver estat un Ocaña o un Copi sense sort. Podria haver triomfat amb l'Andrés Villarrosa, que evoca l'actor Oriol Genís, el seu representant. O el genial Lázaro Rius Turbet (que la fundación collado destaparia a La vida de Lázaro al Radicals Lliure del 2011). O els creadors Andronym i Gemscht del Colectivo 96º (Después de mi, epitafios, Radicals Lliure 2009). La fama només crida a pocs i la majoria (siguin reals o imaginats) queden als marges. Com els indigents, de les grans ciutats. Sense que ningú s'interessi per posar-li nom, veu, i manera de pensar. Amb les fragilitats pròpies de cada persona. Corprèn la mort silenciosa de Tomas. Llavors sí, impacta el titular que 57 persones van morir al carrer el 2017, com el nostre Tomás.

La dramatúrgia de Joan Carles Martel és de bisturí. Joan Yago ho reescriu amb la frescor i una aparent facilitat que deixa tothom palplantat a la cadira. Els testimonis juguen a fer teatre sota la pell del text de Pirandello. A l'escenari, transmuten i passen a ser persones, quan al carrer se'ls ha tingut per personatges marginals. Genial. En aquesta ficció hi ha molta vida amagada i que projecta unes ombres que trenquen la distància amb l'indigent. Descobreix la persona sota de la capa de la soledat, del prejudici, i de la deshumanització gradual.

El cicle NOSaltres, efectivament, ha pujat testimonis que la societat, habitualment, estigmatitza des del transgènere (Trans) als afectats per alguna discapacitat psíquica (Cinema). El cas dels refugiats, en canvi, ha tingut un to més dramàtic (Històries d'Istanbul). L'humor i una certa reconciliació amb la humanitat (perquè la representació crea empatia cap als testimonis) han estat dues eines que desactiva el drama i trasllada la situació a un món pròxim, càlid, receptiu.