¿Sis personatges en cerca d'autor...? ¿Sis personatges a la recerca de la memòria de Tomás Giner...? ¿O sis personatges a la recerca d'un sostre...? L'obra creada col·lectivament a partir d'una idea inicial de Juan Carlos Martel Bayod i sota la seva direcció fa una mirada des de la discreció i el respecte al fenomen dels sensesostre, anomenats també recentment sensellar, un col·lectiu que només a Barcelona es calcula que arriba a un miler llarg de persones que dormen al carrer i un incalculable nombre de famílies que es veuen amenaçades de perdre el seu habitatge i que recentment ha estat protagonista d'acampades reivindicatives, com la de la Plaça de Catalunya, per fer visible la seva realitat, una realitat d'altra banda que té xifres alarmants: durant l'últim anys, han mort als carrers de Barcelona 57 sensesostre.
Però el guió que ha creat l'equip de l'espectacle no es vol centrar directament i només en aquesta denúncia —que ja s'entén paral·lelament sense que se'n parli— sinó en la capacitat del teatre per convertir persones que són vistes com a marginades al carrer en protagonistes de petites històries de dignitat al voltant d'una història construïda a trossos, com un trencaclosques, del personatge que tots ells van conèixer o es van trobar en el seu camí en un moment donat de la vida: en Tomás Giner, un mite del sector anomenat “el americano” que tenia aspiracions d'actor, que va tractar fins i tot amb el director Ricard Salvat i l'Escola Adrià Gual per forma part, inútilment, del repartiment de l'obra de Pirandello, «Sis personatges en cerca d'autor», al Teatre Romea, i que apareixia i desapareixia de la vida dels amics que coneixia, com els cinc personatges abocats al carrer que en donen testimoni ara com a actors, i amb presumptes contactes amb l'elit artística i bohèmia de la Barcelona de l'últim quart de segle passat com el cantant Jaume Sisa, l'actriu Carme Sansa o el dissenyador Javier Mariscal.
Tomás Giner acaba sent, com en la vida real, un miratge que és i no és, que es troba i no es troba, que existeix i no existeix, que és una estrella del Jocs Olímpics del 92 amagat com a portador dins la disfressa gegant de la mascota del Cobi i que en desapareix sense que se'n sàpiga res més, com el mateix inflable del Cobi quan en la cloenda dels Jocs es va enfilar cel enlaire davant els ulls de tot el món.
La direcció de Juan Carlos Martel Bayod ha fet que els actors s'hagin anat fent seu el paper fins a la naturalitat i l'espontaneïtat prou creïble per fer que els espectadors s'oblidin que darrere hi ha un llarg procés de treball, un guió mil·limetrat, un text acotat pel dramaturg Joan Yago, unes imatges estudiades i projectades en directe a la pantalla de fons amb primers plans dels seus rostres i un conductor professional, l'actor Marc Rodríguez, que entra de puntetes en escena per conduir les entrades i sortides dels actors eventuals que ja són a les butaques de la sala com a espectadors, i que a manera que avança la història es va difuminant amb tots els altres fins al punt que fa l'efecte que també sigui un sensesostre com tots ells. Teatre testimoni, teatre document, teatre inclusiu... que té la virtut de fer sentir una fiblada als espectadors i que acaba removent-los enmig de la comoditat petitburgesa del privilegi de la platea. (...)
