Dues de les germanes de José (o sigui, dues components de José y sus hermanas) presenten el que podria ser un programa zero del podcast definitiu de la cançó catalana d’ahir i de sempre. Amb una estètica asexualitzada amb les armilles i les puntes dels avis a l’hora d’anar a missa de difunts, Gloria Ribera (Parné) i Gemma Polo (En lo alto para siempre) presenten una teoria revolucionària, de la línia de Francesc Pujols (aquell que deia que hi haurà un dia que els catalans ho tindríem tot pagat, perquè trobaríem la Veritat): Als catalans ens han robat la tradició popular.

Ribera, reivindicadora de la terra de Guissona (Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria) i dels cuplets del Paral·lel del segle XX, juntament la tarragonina Gemma Polo (membre de Roba estesa) han descobert que a més que “Espanya ens roba”, també totes les discogràfiques multinacionals pouen de la tradició més psicalíptica catalana. El seu xou és un podcast en viu que, veient l’ampli repertori (divertit i desenfrenat) podria ser una sèrie que s’allargaria més d’una temporada. Els temes i les metàfores que es van conjugar en les cançons de sega o en les tavernes obreres, ara són el pal de paller de les músiques electròniques que es canten (i ballen) a les discoteques de mig món. Evidentment, és una tesi provocativa (el suc de les cireres no és propietat de més que qui les engalta) que, en tot cas, ensenya una música irreverent psicalíptica que es cantava en català perque era la llengua que preferien els seus cantants i oients. Més tard, conviuria sense estretors amb el castellà (Ai, Vaselina, quin clàssic o la versionada Ungles de gel per la mateixa Ribera).

La veritat és que la música catalana ha pecat sovint de transcendència i de formalitat però, a les barres dels bars i en els focs de camp dels caus en sorgien versions molt més irrevertents, sovint escatològiques o tòrrides sexualment. La guitarra de la Nova Cançó havia de lluitar per un univers a recuperar en la llengua i la diginitat i va trobar pocs exemples que portessin la música als corrents sempre desperts dels reclams més primaris. La Trinca, això sí, va fer feina amb les seves versions que també recullen milers de visualitzacions a Youtube (com ara amb Em descontrolen les neurones o Com el Far-West no hi ha res). En la línia folk, Jaume Arnella reivindica les rondalles i les cançons de taverna (Fenya rai!) des de fa decades. I el reviscolament de la música tradicional per grups més joves ha trobat una mina en el repertori antic, que ara completen amb deconstrucció i més pistes sonores i ritmes a contrapeu.

Ribera i Polo reivindiquen la catalanitat, fins i tot, en els productes eròtics. Perquè no s’haurà normalitzat el català fins que els mostraris dels webs tinguin noms propis! I, és clar, posats a rebatejar millor donar-los-hi noms que s’inspirin en cançons populars. Per què les boles xineses, per exemple, no es podrien dir en Pinxo i en Panxo? El xou interactiu (la canalla coneix les cançons modernes; el públic més madur reconeix les infantils i, menys, els cuplets) és una festa desfassada. Si ho hem de tenir tot pagat, descobrim i revelem la Veritat, celebren tot convidant a ballar en el darrer tema. Emissores de Catalunya, esteu trigant a encarregar un programa cutrecatalà a aquest parell (que sap diferenciar la sardana de la jota o el ball pla!). Irreverent? Sí, per trencar les costures de la moral i de les pors catòliques al món dels sentits.

El cantar popular més brut (el fangar, perquè s’hi treballa o perquè s’hi rebolca apassionadament) versus els cantants que viuen a les espatlles de les multinacionals i dels Youtube que els posicionen sempre bé per a viure a la cresta de la onada. Espereu que arribarà el temps de’n Pujols….