En lo alto para siempre

Nous formats | Teatre

informació obra


Direcció:
Juan Navarro
Intèrprets:
Gonzalo Cunill, Gemma Polo
Producció:
Un espectacle de Juan Navarro i Gonzalo Cunill
Interpretació musical:
Rodolfo Castagnolo
Sinopsi:

Apropar-se a la vida, l’obra i el pensament de David Foster Wallace, l’escriptor que va captar com pocs el malestar i la hipocresia dels Estats Units. Aquest és el fil conductor del nou muntatge de creació lliure de Juan Navarro i Gonzalo Cunill. La inspiració arriba alimentada per alguns relats d’Entrevistes breus amb homes repulsius. Un cop de puny —com pràcticament tots els seus escrits— i tanmateix la porta o llindar per entrar al seu univers sensible, des del qual l’autor intentava sobreviure dia darrere dia. Els llindars poden aterrar o acoquinar, però també poden estimular la imaginació per crear fantasies inesperades.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: En lo alto para siempre

19/11/2019

Poètica de la por a la caiguda

per Jordi Bordes

Juan Navarro i Gonzalo Cunill són carn i ungla. Ja van treballar el 2011 per a signar un desesperat Tala. Ara han tornat, bevent dels seus formats habituals (entre la conversa, aparentment intranscendent, el teatre performàtic i el textual). Tot sintonitza a la mateixa ona de profunditat, de buidor, de soledats que es reconeixen . Ho fa afinant dues generacions de persones inconformistes, que es rebelen i prenen la Natura com a referent per a desenganxar-se del capitalisme. O, com a mínim,de la relació social hipòcrita. Amb totes les contradiccions que una vida complexa permet.

Per afinar totes aquestes arestes, per a igualar-les però mantenint perfils diferents, (com si fos un quadre tridimensional) es conjuga amb un violí que esgaripa entre les pauses. Si en els moments performàtics carrega de soroll un espai ja col·lapsat de micros i esbufecs, en la conversa perfila els abismes entre les dues generacions, amb uns esgarips aguts, com un penya-segat sense branques on aferrar-se en causa de caiguda accidental.

Tanta desesperació només pot conduir a dos llocs. A una certa complaença del món sòrdid o al suïcidi alliberador. Castrador. Incomprensible. Les generacions repeteixen fórmules, però a diferents alçades. Si es viu en el costat més radical de la vida, la trajectòria s’enrosca en les contradiccions, cada cop en una part més alta de l’espiral. Ningú es pot atrevir a baixar del trampolí quan ja ha pujat tots els esglaons i, al darrere, l’apreten perquè salti. La societat empeny. Cunill i Navarro són dos habituals en les dramatúrgies de Rodrigo García. Com , per exemple, 4, que es va poder veure a TNT, o Daisy (2013). Ara, naveguen de la paraula més convencional (o absurda) al teatre físic més nihilista, animal, carregat de buidor. Però ho fan ordenadament, ajudant al públic a comprendre d quina alçada pretenia que es llancessin aquests personatges (pare i filla, possiblement) des d'un trampolí. Si Gonzalo Cunill explota veritat per tots els porus. I és escandalosament cínic, Gemma Polo vesteix una noia desorientada, com esporuguida, que sent plaer d'establir una conversa que hi intueix un perill (com entrar a la cova dels Kind dels Peeping Tom).