Fins al 16 de febrer es pot veure al Teatre Lliure de Gràcia En lo alto para siempre, una proposta de Gonzalo Cunill i Juan Navarro a partir d'algunes constants narratives i existencials de David Foster Wallace, un càustic observador que va saber exposar amb lucidesa feridora les arestes d'una societat entregada a la recerca de l'èxit i de la felicitat.
Gonzalo Cunill i Juan Navarro, dos actors i performers molt associats a les propostes de Rodrigo García i altres directors de l'escena més heterodoxa, han creat aquest espectacle i en signen la dramatúrgia. L'un actua al costat de la jove intèrpret Gemma Polo i el violinista Rodolfo Castagnolo; l'altre assumeix la direcció i l'espai escènic. Lluny de confegir un collage de fragments o motius, han optat per una estructura tripartida, amb seccions clarament diferenciades. Així, es passa de la conversa intranscendent i llunàtica del primer terç a la seductora, magnètica rapsòdia que clou la peça, a partir d'un relat de David Foster Wallace desgranat amb la cadència, la morositat descriptiva i l’agudesa sensorial que caracteritzen el seu estil narratiu. Entremig, assistirem al soroll mental eixordador que s’obre pas entre expiracions amplificades com a banda sonora de la depressió i l’angoixa existencial. Així, d’una banda, es diu i es performa un conte molt aconseguit i inspirador, que dona títol al muntatge; de l’altra, es trasllada, a través d’una acció física de moltes distorsions i decibels, una agonia mental violenta i incessant.
La primera part du el títol “Otro ejemplo más de la porosidad de ciertas fronteras”, però no remet al relat homònim de l'escriptor —on s'exposa el malson recurrent de quedar-se cec—, sinó que parteix d'impressions esparses que aborden qüestions com la fragilitat, l'aïllament i el pes insofrible de la banalitat. Gonzalo Cunill i Gemma Polo conversen asseguts, amb un aire casual però incòmode i un to enrarit, davant el quadre d'un bodegó, una natura —morta— que no els ofereix estímul ni resposta. El descontrol contagiós, sobreexcitat i alhora fals de l'home, que no fa sinó acumular ràbia, atrapa una adolescent massa astorada, desprevinguda o indefensa per oposar-hi resistència. Incapaç de trobar un punt mig entre la por i la temeritat, la noia transmet un estat de torbament i d'inseguretat extrems. Aquests dos outsiders, que suposadament volen agradar-se o connectar, encadenen anècdotes, fantasiejos i reflexions destarotades en què es filtren obsessivament el malestar i l'absurditat de la vida. Transmeten un món interior ple d'estupor i de ràbia, com també l'esforçada pugna per contenir-lo dins unes formes que els obliguen a ser fraudulents —“Vivo extasiado las veinticuatro horas del día. ¿No se me nota?”— i a diluir-se en riures histriònics o ganyotes socialment consensuades. La referència a Albert Camus i El mite de Sísif (1942), molt ben jugada, introdueix el tema del suïcidi.
“Me gusta sonar”, diu ella, amb uns ulls com a taronges, com si tingués por de parlar i de reconèixer la seva incertesa identitària. La segona secció de l'espectacle plasmarà performativament un estar sonant —un soroll mental— que resulta esfereïdor. El desig de viatjar en l'espai i en el temps —lema escrit en la cinta que cenyeix el cap de l'adolescent— connecta amb la mutació lumínica i el desplaçament fantasmal de la natura morta sobre l'escenari, i, sobretot, amb la sèrie d'esbufecs expandits dels dos intèrprets, que semblen immersos en una sessió de respiració holotròpica descontrolada, a la recerca d'un estat de consciència alterat. Aquesta acció allargassada i acumulativa es desenvolupa sota el rètol “Historia radicalmente concentrada de la era postindustrial”, que correspon a un brevíssim relat —el primer del llibre Entrevistes breus amb homes repulsius (1999) de Wallace— en què dos desconeguts que acaben de ser presentats riuen d'una manera estrepitosa perquè es volen caure bé. Entre micròfons, violins espasmòdics i projeccions que evoquen una freqüència mal calibrada, Cunill i Polo exhalen panteixos, raneres i un riure estrafet, sinistrament infantil.
A la tercera i última part de l'espectacle, titulada “La muerte no está tan mal, pero se tarda una eternidad”, Gonzalo Cunill desgrana el conte “En lo alto para siempre”. El performer i narrador, banyat per un immersiu blau piscina que realça els elements escènics —un trampolí i cinc gandules—, sedueix el públic amb la seva cadència hipnòtica i hi estableix una proximitat a través del gest i la mirada. El relat de l'adolescent que fa tretze anys —encarnada per Gemma Polo, que juga amb una casa de nines i hi deposita joguines i llaminadures, com qui abandona l'edat infantil per entrar en el món adult— es transmuta en una confidència meditativa, líquida i fluctuant que ens submergeix en l'atmosfera química de l'aigua clorada, ens fa arribar l'olor de ferro moll de les baranes i les dues taques fosques que deixen a la punta del trampolí el pes i l'erosió causada per la desaparició de les persones.
L'espectacle parteix de l'absurd i d'una ironia capaç de fer caure les màscares i mostrar la realitat desagradable que hi ha rere l'asèpsia de les superfícies llustroses; passa per l'ús performatiu de la veu i de la respiració, en un joc salvatge que no sabem desentranyar del tot, i arriba fins a la transcendència d'un moment liminar i traumàtic que exigeix un salt. Del terç final, destaca l'èmfasi en la paraula i l'estat clarivident que aquesta comunica, una hipersensorialitat gairebé sobrenatural, al·lucinatòria de tan precisa. Dins la lògica de l'espectacle, aquesta visió ampliada, que procedeix literalment del relat de Wallace, sembla ser el resultat dels exercicis agònics de la segona part. El trampolí situa l'adolescent a una distància perceptiva que no vol abandonar, però el terra la reclama. El salt és allò a què l'empeny la multitud que fa cua per desmentir el vertigen o la lucidesa. La noia haurà de creuar el llindar i entregar-se a una quotidianitat violentament submisa per, finalment, desaparèixer en el pou del temps. Per molts anys!
Article publicat a Núvol el 13 de febrer de 2020
