El TNT tancarà cada dia amb una proposta musical que desborda el format convencional del concert. Són, totes elles, propostes transdisciplinàries que s’apropen des de la música a allò performàtic en el sentit més ampli. Aquesta edició el festival aposta per Mercedes Peón, Els Voluble i la Glòria Ribera, reina del cuplet pel segle XXI.
Després de triomfar amb el seu primer espectacle, Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria, amb Parné la cantant de Guissona segueix reivindicant des de la rabiosa actualitat aquest gènere musical (tan nostre com invisibilitzat).
L’amor que sent pel cuplet li ve de família, del padrí que li cantava a la iaia. I a l’amor s’hi suma un treball documental, musical i escènic rigorós. Per a ella, recuperar-lo no és només un gest nostàlgic, sinó que l’arranca d’entre les ombres perquè creu que segueix tenint moltes coses a dir.
Afegint ritmes de rap allà on abans tiraven de sarsuela, i adaptant els textos per actualitzar-ne la crítica política i social, La Ribera també en reivindica la naturalesa promíscua i bandarra. Perquè el cuplet de fa un segle ja era això: un espai creatiu carregat d’ironia, de revolta i d’emancipació. A més a més de ser titllat de pornogràfic i de perill per a l’statu quo precisament per ser un espai protagonitzat per dones.
Una altra de les coses fortes que ens recorden els cuplets de la Glòria Ribera és que, fa cent anys, ja li cantàvem a les mateixes precarietats vingudes de la mà del capitalisme. Parné! Plata! Cantant-li a la tossuda divinitat, la que tot ho dona i en el fons tan poc importa a la vegada, la Ribera relativitza, condemna i posa el dit a la llaga. Sense pietat, però sempre des de l’alegria. Que la vida, com els diners, és per gaudir-la.
Gloria Ribera és la nostra Rodrigo Cuevas (Trópico de Covadonga). Perquè li agrada l'extravagància, un vestuari barroc i kitsch alhora, i s'estima tant la música dels cuplets, com Cuevas la folklòrica. En els dos casos, els artistes amb un respecte per a les grans figures del seu gènere, utilitzen la musica popular i la remasteritzen amb una altra sonoritat (molt més electrònica) i amb una lletra que serveix per rebentar el sistema del políticament correcte. Segurament, Cuevas és més músic i Ribera és més performer però tots dos concideixen en posar un misto a l'ordre establert. Tant en la cultura tradicional com en la del Paral·lel de pricipis del segle XX, l'artuista s'enduia els favors del públic fent escarni amb els podersosos. Com els antics bufons de la Cort, però amb la burgesia que aaplaudia i pagava amb gust cada pixada fora de test.
En aquest sentit, Ribera té un argumentari prou ampli, com a filla de Guissona (Versiones parciales de mi vida y mi gloria). En aquest segon treball, aquesta component de José y sus hermanas (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, Arma de construcción masiva i Explore el jardín de los Cárpatos) demostra major maduresa. Agusanta tot el show sola i sap alternar el discurs (sempre amb un petardeig constant) amb la cançó i amb la baixada a públic per posarse'l a la butxaca. El seu vestuari il·lustra molt bé la dimensio del seu treball: és lluent i alhora provocador amb referents al caganer o a la Moreneta, sense que vinguin gaire a tomb. en realita,t qui en surt més escaldat és la monarquia i aquesta capacitat d'insaciabilitat. I els espectafors riuen també en sentir-se víctimes de les tragaperras. Perquè el teatre és com una màquina escurabutxaques. Si ningú hi juga, el va a veure, no té sentit la creació (una creació té sentit quan algú l'admira, l'escolta; no quan es crea des de la soledat de l'artista). I poques vegades surt l'espectador amb un premi que li hagi valgut l'aposta. Ribera té molts ganxos per aixecar el públic i aconseguir un aplaudiment ben sorollós final. Els diners mouen totes les passions. Però l'art, també. I això tant bé ho ap Rodrigo Cuevas com Glòria Ribera. Es farà uns farts de bolos. La seva actuació és una festa contínua. Que plorin els borbons.