El TNT tancarà cada dia amb una proposta musical que desborda el format convencional del concert. Són, totes elles, propostes transdisciplinàries que s’apropen des de la música a allò performàtic en el sentit més ampli. Aquesta edició el festival aposta per Mercedes Peón, Els Voluble i la Glòria Ribera, reina del cuplet pel segle XXI.
Després de triomfar amb el seu primer espectacle, Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria, amb Parné la cantant de Guissona segueix reivindicant des de la rabiosa actualitat aquest gènere musical (tan nostre com invisibilitzat).
L’amor que sent pel cuplet li ve de família, del padrí que li cantava a la iaia. I a l’amor s’hi suma un treball documental, musical i escènic rigorós. Per a ella, recuperar-lo no és només un gest nostàlgic, sinó que l’arranca d’entre les ombres perquè creu que segueix tenint moltes coses a dir.
Afegint ritmes de rap allà on abans tiraven de sarsuela, i adaptant els textos per actualitzar-ne la crítica política i social, La Ribera també en reivindica la naturalesa promíscua i bandarra. Perquè el cuplet de fa un segle ja era això: un espai creatiu carregat d’ironia, de revolta i d’emancipació. A més a més de ser titllat de pornogràfic i de perill per a l’statu quo precisament per ser un espai protagonitzat per dones.
Una altra de les coses fortes que ens recorden els cuplets de la Glòria Ribera és que, fa cent anys, ja li cantàvem a les mateixes precarietats vingudes de la mà del capitalisme. Parné! Plata! Cantant-li a la tossuda divinitat, la que tot ho dona i en el fons tan poc importa a la vegada, la Ribera relativitza, condemna i posa el dit a la llaga. Sense pietat, però sempre des de l’alegria. Que la vida, com els diners, és per gaudir-la.
Al monòleg inicial de Parné, la Glòria Ribera diu que el teatre és com una màquina escurabutxaques i que el públic és la moneda que l'activa. De monedes i bitllets no sé si en té gaires, però de públic entregat, a Tàrrega no li'n va faltar. I la veritat és que es desviu per tenir-lo: sola sobre l'escenari, durant més d'una hora la veiem cantar, ballar, tocar instruments, parlar, improvisar amb el públic, fer de dj, canviar-se de roba... La vedet orquestra, vaja.
En la seva segona creació, continua la labor de recuperar aquell teatre de revista tan popular a principis del segle passat. Però el que fa no és pas una reconstrucció històrica, sinó que en capta l'esperit per adaptar-lo als nostres dies. La Ribera, descarada i picardiosa, agafa les músiques originals i en fa remescles amb els estils més sonats, des d'una sardana en versió pont aeri fins a La font del gat a ritme de trap. Entre tema i tema, monòlegs sense pèls a la llengua amb una bona dosi de crítica contra el capitalisme, la monarquia i totes les elits. I una reivindicació constant cap a les dones, particularment les vedets a les quals admira: pioneres, trencadores i revolucionàries, amb més visió política que els que s'hi dediquen.
Al seu voltant, la il·luminació, el fum i la música l'acompanyen al ritme de les cançons. L'humor arriba fins i tot al vestuari ideat per Patrícia Albizu, que incorpora a l'extravagància glamurosa representacions de símbols de la catalanitat com la moreneta i el caganer. Però en realitat, l'artista quasi podria fer l'espectacle sense res d'això, ja que la seva gran virtut és la capacitat de posar-se ella sola al públic a la butxaca, animar-lo, divertir-lo i entusiasmar-lo. I per si de cas no fos prou, s'assegura el tret fent-nos posar drets per al número final. Quan acaba, l'esclat és immediat i Ribera en surt ben ‘pagà', com a mínim pel que fa a l'aplaudímetre.