El TNT tancarà cada dia amb una proposta musical que desborda el format convencional del concert. Són, totes elles, propostes transdisciplinàries que s’apropen des de la música a allò performàtic en el sentit més ampli. Aquesta edició el festival aposta per Mercedes Peón, Els Voluble i la Glòria Ribera, reina del cuplet pel segle XXI.
Després de triomfar amb el seu primer espectacle, Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria, amb Parné la cantant de Guissona segueix reivindicant des de la rabiosa actualitat aquest gènere musical (tan nostre com invisibilitzat).
L’amor que sent pel cuplet li ve de família, del padrí que li cantava a la iaia. I a l’amor s’hi suma un treball documental, musical i escènic rigorós. Per a ella, recuperar-lo no és només un gest nostàlgic, sinó que l’arranca d’entre les ombres perquè creu que segueix tenint moltes coses a dir.
Afegint ritmes de rap allà on abans tiraven de sarsuela, i adaptant els textos per actualitzar-ne la crítica política i social, La Ribera també en reivindica la naturalesa promíscua i bandarra. Perquè el cuplet de fa un segle ja era això: un espai creatiu carregat d’ironia, de revolta i d’emancipació. A més a més de ser titllat de pornogràfic i de perill per a l’statu quo precisament per ser un espai protagonitzat per dones.
Una altra de les coses fortes que ens recorden els cuplets de la Glòria Ribera és que, fa cent anys, ja li cantàvem a les mateixes precarietats vingudes de la mà del capitalisme. Parné! Plata! Cantant-li a la tossuda divinitat, la que tot ho dona i en el fons tan poc importa a la vegada, la Ribera relativitza, condemna i posa el dit a la llaga. Sense pietat, però sempre des de l’alegria. Que la vida, com els diners, és per gaudir-la.
Al Teatre de l'Ateneu s'ha fet l'acte més reivindicatiu de la Diada d'enguany. Incendiari, punki, vintage, modern. La Glòria Ribera ens ha donat un míting polític on ha repartit estopa (i bitllets falsos) a totes les institucions, als homes, als rics i en general a tots els poderosos. I tot amenitzat amb un reguitzell de cuplets, jotes i cançons tradicionals catalanes i castellanes deconstruïdes per tal de fer-les més punyents.
La Gloria Ribera (coneguda amb el sobrenom glamurós nom de Gloriette Blanch) és una jove artista amb una veu portentosa que ja ha mostrat en els muntatges de José y sus Hermanas, amant del cuplets i la cançó tradicional espanyola i amant del món de les vedettes. I com a bona vedette és desllenguada i provocadora com poques. I com no pot ser d'altra manera, la vedette comença baixant a platea per interaccionar amb el públic i dedicar algun cuplet (ai, el calb Valentín). Ribera juga amb les paraules i ràpidament treu un concepte que l'anirà estirant al llarg de la funció: el teatre com a escura monedes. Bé, ella en diu encertadament "tragaperras": nosaltres som la moneda i ella la traga. I bé, també és la "perra". L'humor de traç gruixut sempre funciona, sobretot si apunta cap els de dalt.
La Ribera reformula i versiona els cuplets i al mateix temps ho fa amb la figura de la vedette. Es reivindica a ella mateixa com a política que dugui a terme els programes electorals més impossibles i descabellats, però al mateix temps els que més il·lusió ens puguin fer. Tal com diu ella, les vedettes sempre s'han preocupat per la política del país.
La sang brolla sobretot en la monarquia i els Borbons: es compadeix del rei per ser un lladre doncs “és víctima del instint humà de la insaciabilitat” i plany a la pobra infanta que un dia pugui veure com se li acaba el tinglado al llegir al diari en lletres ben grosses el titular de República.
Mentrestant, sigui amb la guitarra o sobre una base techno matxacona, la Gloriette Blanch ens delecta amb La Bien Pagá o amb Baixant de la Font del Gat, entre altres èxits i deixant clar que el que busca ella no sols és reivindicar la cultura i la figura de la vedette, sinó sobretot poder guanyar més diners. Tal com diu en un tall de la Lola Flores, “todo lo hago por mi vocación, por mi arte. Pero si no gano dinero, no me divierto".
Però el posicionament final de la Ribera és 100% transformador. Ella vol els diners per fundar un partit polític on manin les dones i on s’enviï a pastar fang la constitució dels homes. El seu himne nacional acaba amb tot el públic dempeus i repetint, “Si las mujeres mandasen”. I res millor que acabar el show amb un bon feix de bitllets amb la cara de la Ribera voleiant sobre els nostres caps.