Dels reptes més complicats pels que es volen dedicar-se a l'art és trobar la seva veu pròpia. Rodrigo Cuevas, la té, inconfusiblement. El més sorprenent és que ha reciclat el folklore d'Astúries (amb el seu vestuari, la seva dansa i la sava cançó i instruments) i els hi ha donat la personalitat abassegadora del personatge. Els seus concerts, o shows o actuacions tenen moments de ritual i altres de comunió absoluta. Entre ell i el públic. El Grec, s'hi va rendir des del primer minut. Però ell no va deixar de donar i regalar temazos i explicacions en un català notable, d'asturià que deu haver passat temporades per Barcelona. La cultura tradicional és molt fràgil, diu, i cal antendre el que ens lleguen els avis i àvies. I Cuevas els reactualitza de maner asimilar al que proposa Sonia Gómez a A vore (amb Asstrio), Lali Ayguadé a Sa mateixa (amb Joana Gomila) o Gloria Ribera amb les cobles (Versiones parciales y erroneas de mi vida y mi gloria).
Diu que Trópico de Covadonga és una mica més fosc que l'anterior. No podem comparar-ho els que el vam sentir per primer cop. Però el que és evident és que la potència i la transparència del seu discurs i de la seva actuació convoquen als espectadors i els atrapen... Té la seva lògica veient el món de mascaretes que s'estenen a la platea que recorda la pandèmia latent i que insinua el rastre de morts i també de dificultats socials i econòmiques. Però Cuevas és festa i lucidesa. congenia les panderetes amb el ritme hip hop, les veus en bucle (graves de diferents pistes) amb la guitarra elèctrica, l'acordió o Imperio Argentina.
Desborda la seva simpatia, la seva capacitat de comunicar, dàtendre què du el públic i respondre'l. Una acció generosa que, amb el risc que algú acabi reclamant minuts de glòria, sap convertir en l'esponatenitat de les arts en viu. I, com a casa, va desprenent-se dels esclops de fusta, de les cintes, de les bates de seda i deixant'ho escampat convertint l'escenari en un quadre esquitxat de textures i colors.
Ell és comunicació directa, pura, i amb una reivindicació folfklòrica i per a la igualtat de les persones (de qualsevol orientació sexual, religiosa o d'aficions als jocs de taula) i la denúncia dels atacs homòfobs (Rambalín, com a referent). Avui és una pedra en brut encara que rellueix per totes bandes. i que evoca a una Astúries molt similar a la que es podria resseguir per les roques gallegues a El percebeiro. Aconseguir una veu pròpia és tot un tresor; comprovar que el públic la coneix, l'aplaudeix i la canta és una experiència catàrtica (orgàsmica, en el cas de ser-ne l'autor). Per treure's el barret.
