David Menéndez ha teixit un muntatge insòlit en el que lliga escenes, aparentment, irreconciliables. Perquè arrenca amb un personatge esguerrat, que projecta una certa empatia natural quan es comunica amb tota veritat, però que esdevè còmic quan es transforma amb una mena de Rubianes parlant com un percebe pescat a la xarxa. O quan incita a participa com un animador de discoteca de càmping. tot molt curiós. va definint la intenció d¡'aquest muntatge, que es defineix a partir de confluir aquestes ombres. L'actor i autor pretén parlar de la por a la caiguda (física i moral). I aventura que si la societat està tant ensopida, com seminarcotitzada per le spresses i el consum, és precisament per la necessitat en disposar de la seguretat en no caure, en prosperar, en no deixar que s'alliberi l'animal que hi ha en cada humà.
Menéndez fuig de l'èpica identificant-se amb un tòlit, que camina tort amb les mans enrampades i amb una notable debilitat per les joves. Li agrada que l'escoltin, que l'ajudin. Des d'aquest posat de personatge indefens, però amb el domini de l'escena aconsegueix trobar moments d'intimitat en la que hi va incorporant el públic. El món aniria millor si plorés més, si cantés més, si ballés més. I així mateix, es pretén desplegar. Ho fa canviant de personatge, sense previ avís i amb la omplictat d'una llum que penja, subjectada per una companya (i puntualment, per gent del públic). Aquest particular percebeiro passa de monòleg fosc i amarg a una comicitat mordaç ("et rius del que sé fer o del que no sé fer?" pregunta cruelment) i de manera orgànica, (no sempre tant natural com seria desitjable) l'espectador va cedint les reserves, va apuntant-se al que proposa la peça, fins al punt de compartir un ball ben beneït però, alhora alliberador de les convencions socials més pedants. És lliure el que no té reserves. És lliure el que decideix deixar-se caure. La catarsi col·lectiva es produeix amb un ball en una disposició ben estranya (que evoca al perill de les copes a les puntes de la taula en una festa domèstica) com feia Ernesto Collado a Si sabes lo que hay (Sismograf, 2016) o el Saunterer de Colectivo Ameno (Fira Tàrrega, 2018). Un teatre que desarma a l'espectador i que acaba deixant que la tesi amari al fons, com una onada calmosa en una sorra de platja, dòcil i transparent. Estranya manera d'arribar-hi, quan s'ha arrencat amb la fúria de les ones picant les roques on s'arrapen els percebes (i els percebeiros!)
