El percebeiro

Teatre

informació obra


Escenografia:
Judit Colomer Mascaró
Vestuari:
Judit Colomer Mascaró
Intèrprets:
Laia Alberch , Isabelle Bres
Sinopsi:

No m'interessen una merda els superherois. L'únic que m'interessa és aquell que té algun símptoma de "tolit". Perquè l'humà en tant que ésser humà és un esguerrat. I dins de les espècies animació els l'homo sapiens és l'espècie dels tolits. I pel tant la història de la humanitat és la història de la gran "Tolida". Fallem per tot arreu des del principi dels temps. I això és el que m'interessa: el que no és perfecte, el que coixeja, el que es cau. El humà com "l'esguerrat". L'humà com el caigut. La caiguda com el lloc comú de tots els humans. La caiguda com símptoma d'humanitat. I d'això us vull parlar en realitat. Per això he vingut aquí. La filosofia del "no em cauré" és la millor excusa per parlar-vos de la caiguda.

Crítica: El percebeiro

24/12/2018

La clau interna

per Jordi Sora i Domenjó

Sobre la por. Potser la qüestió més candent del nostre temps. La que paralitza i limita; la que separa desig de raó. I sense ni esmentar-la un sol cop. A la inversa: explicant d’aquells, com el percebeiro, que arrisquen la seva vida; sense herois ni protagonistes. Alguns d’entre nosaltres, que han sabut capgirar una singularitat: ¿i si enlloc de recollir la copa a l’extrem de la taula enmig de la festa amb les amigues, ens fixem en la feblesa de la situació? Determinació narrativa que David Menéndez proposa en aquesta peça: apel·lativa i col·lectiva.

Una làmpada situada enmig de l’escenari cau aplom. Comença així aquest viatge a l’interior. Hi apareix un personatge, que rancaneja, amb dificultats per moure’s entre el públic. Tres cercles concèntrics: el de la llum, el de l’acció i tots nosaltres. Expectants i fascinats per un monòleg des del qual es desgranen condicions de possibilitat: a la vora del mar, a la roca, amb l’embat de les onades; a la festa a l’entorn de la copa a punt de caure. I si cantem, ballem o plorem? Provem-ho! Igual així es trenca l’encanteri…

David Menéndez sosté amb fortalesa tots aquests llenguatges: el del cos, sempre alerta; el del diàleg amb el públic, sempre sorprenent; el del text, sempre punyent. És una veu que també prové de l’interior, des de tots nosaltres, com si es tractés d’un mèdium: la vehicula, s’expressa amb diverses màscares, però sempre parla de nosaltres.

Tres cercles concèntrics de la por: tres excuses o mil per no atrevir-se. Lliçó apresa. Mentrestant, també entre nosaltres, algunes opten per no escoltar. Ni heroïnes, ni boges. Només dones i homes disposats a més. Fortes i vives. Aquesta n’és la clau interna.

Trivial