Joan Pera torna a tenir una comèdia amb l’humor de traç gros. Una peripècia que pot semblar previsible. De fet, ho és. Però el públic ho celebra perquè s’avança a la rèplica que Joan Pera prefereix distreure. No va sonar ni un mòbil en la funció; ningú es va distreure amb els whatsapp. La comunió permetia que s’avisessin els amics de la filera, amb veu alta i allargant el braç ostensiblement, sobre les ganyotes que feia un tercer actor. Hi ha millor observació per celebrar-ne l’èxit?

A les comèdies de Joan Pera s’hi va a riure, des de fa anys. I a aquesta, es fa amb ganes. Fins i tot els mateixos actors es fan bromes, com marca el cànon Pera-Moran (Matar al presidente). Reclama Joan Pera poder modificar les rèpliques perquè el teatre sigui ben viu, que bellugui nerviós, sense oblidar la trama. Potser l’any passat, s’hi va colar un aire nostàlgic amb el monòleg de Tot l’any pot ser Nadal, amb Jaumne Viñas, el darrer autor que ha escrit pensant en aquest actor. Abans ho han fet altres dramturgs com Joan Yago (El fantasma de Canterville) o Joel Joan i Héctor Claramunt (Júnior, El pare de la núvia)

Evidentment qui pesca més riures d’entre el públic és Joan Pera interpretant l’enèsim antiheroi que sempre s’equivoca, però que tothom el dispensa perquè és un tros de pa. Ell és quest sgre de lloguer, que prova de mantenir una mentida pietosa pel bé d’un cuiner que s’estima amb devoció la xicota. Edu Lloveras és un nerviós i enèrgic jove que vol impressionar la xicota i, sobretot, la futura sogra. Clàudia Benito és una enamorada (i amb més d’un secret, molt ben guardat) empàtica, procura aprovar totes les excentricitats del sogre i la mare. Aquesta, interpretada per Muntsa Alcañiz, contrasta per la fredor del rol davant els titubeigs d’en Ramon /Marcel). Tots dos pares, això sí, tenen unes manies ben curioses.

El quadre de Mondrian, com el d’Art, ensenya les hipocresies i la ignorància. En canvi, les figures inquietants del lateral, que pretenen ser elegants (recorden aquella verge particular en el sopar de compromís de La jaula de las locas) aquest cop passen desapercebudes. És probable que, un altre dia, l’anècdota improvisada els porti a ser-ne el focus. 

Evidentment, la comèdia de Joan Pera, és d’una fidelitat recíproca entre actor i públic que respon a una característica amb denominació d’origen. És Ramon el que triomfarà per la seva incapacitat d’aguantar la mentida. Hi ha situacions més importants que la carrera professional d’un actor de pega. En canvi, Pera assoleix, de nou, la quadratura del cercle. Atendre el públic, passar-s’ho bé a escena i complir amb el deure professional. Emblemàtic, vés! (Bona nit, Catalunya!)