El fantasma de Canterville

informació obra



Direcció:
Josep Maria Mestres
Intèrprets:
Joan Pera, Pep Sais, David Olivares , Betsy Túrnez, Elisabet Casanovas, Òscar Castellví
Escenografia:
Pep Duran
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Israel Solà
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí


L’empresari nord-americà Hiram B. Otis es trasllada juntament amb la seva família a un antic Castell prop d’Ascot, Anglaterra. Lord Canterville, propietari anterior de la mansió, adverteix els nous habitants que el fantasma de Sir Simon de Canterville vaga per la casa des que va assassinar la seva esposa, Lady Eleonore. 
Però els nous inquilins, el senyor Otis, la seva esposa Martha i la seva filla Virginia, no fan cas de l’advertència, sinó que es burlen constantment d’ell, tot i que el fantasma intenta pertorbar la pau de la família per activa i per passiva, per mantenir la seva reputació i el seu honor. 

Crítica: El fantasma de Canterville

22/02/2018

Comèdia amb bons acabats però curta d'empenta

per Jordi Bordes

L'artefacte còmic permet fer escarni dels poderosos de l'època. Per una banda, l'aristocràcia anglesa; de l'altra els nourics americans en plena operació Marshall ("el gran negoci en forma d'obra benèfica", blasma la primera escena). És una comèdia que no ha reparat amb despeses, amb ganes d'afinar cada detall (jocs de mans inclosos) però que, tot i la celebració generalitzadadel públic, dóna la sensació que li falta un cert "punch". Funciona com a comèdia amable però d'un Wilde amb tants trumfos li confiàvem una pessigada més incissiva. 

Oscar Wilde va idear un fantasma que es rebelava contra la família americana, podrida de diners i incapaç devalorar la cultura i la tradició. De fet, clavava una altra sonora punyalada a l'aristocràcia estirada i pobre com una rata, que planteja subhastar la seva sang blava per seguir gaudint del privilegi de no fer res. Al mig, un fantasma incomprès, que viu en bucle el seu discurs després d'una arriscada victòria el dia després de les seves noces. El perfil de Joan Pera al personatge protagonista entra com un guant, efectivament.

Wilde és un virtuós de la paraula. Les rèpliques brillants donen sempre en el blanc en un combat al florí. Se sap que li agradava posar entre les cordes als lletraferits afectats. Joan Yago ha fet una notable feina de transformació de la novel·la al text final. Però (a excepció d'un incontestable epíleg) els aforismes no llueixen prou en aquesta posada en escena. més que correcta. Josep Maria Mestres va donar una brillantor exultant a El ventall de lady Windermere (TNC, 2007). Però , en aquesta ocasió, la rèplica no flueix. Hi ha una sensació de lentitud, de llargues esperes entre riallada i riallada (alguns cops, molt ben trobats) d'una comèdia que sembla que vagi curta de ritme. Hi ha el to irònic d'antiheroi de Joan Pera, la llum d'Elisabet Casanovas (La senyora Florentina i el seu amor Homer) i d'Òscar Castellví; la vis còmica de Betsy Túrnez, i els treballs caricaturescos de David Olivares i Pep Sais (un privilegi de secundari que dóna molt de joc). 

L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial