El fantasma de Canterville

informació obra



Direcció:
Josep Maria Mestres
Intèrprets:
Joan Pera, Pep Sais, David Olivares , Betsy Túrnez, Elisabet Casanovas, Òscar Castellví
Escenografia:
Pep Duran
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Israel Solà
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí


L’empresari nord-americà Hiram B. Otis es trasllada juntament amb la seva família a un antic Castell prop d’Ascot, Anglaterra. Lord Canterville, propietari anterior de la mansió, adverteix els nous habitants que el fantasma de Sir Simon de Canterville vaga per la casa des que va assassinar la seva esposa, Lady Eleonore. 
Però els nous inquilins, el senyor Otis, la seva esposa Martha i la seva filla Virginia, no fan cas de l’advertència, sinó que es burlen constantment d’ell, tot i que el fantasma intenta pertorbar la pau de la família per activa i per passiva, per mantenir la seva reputació i el seu honor. 

Crítica: El fantasma de Canterville

25/02/2018

El cullerot a Canterville

per Marc Sabater

Fa dos anys, el febrer de 2016, el Teatre Goya de Barcelona va estrenar una versió de L'avar, de Molière, protagonitzada per Joan Pera. El muntatge va erigir-se com una disrupció en la trajectòria de Pera o, per ser més exactes, en la percepció que el gran públic tenia d'aquest actor i la seva marca professional. D'aquest grandíssim actor, digue-m'ho d'entrada. Molts espectadors van descobrir en aquella ocasió que darrera del Joan-Pera-showman amb el qual havien rigut a cor que vols amb muntatges com La extraña pareja o La jaula de las locas hi havia un Joan-Pera-intèrpret amb ofici suficient com per bastir una verosímil versió d'aquest avariciós i mesquí personatge universal. 

Aquella operació intenta tenir una rèplica ara amb El fantasma de Canterville, una proposta que repeteix gairebé fil per randa el model de fa dos anys. El mateix cap de cartell, el mateix director (Josep M. Mestres), part del mateix equip tècnic i, fins i tot, una imatge gràfica extremadament semblant. Els resultats, però, disten molt, probablement per una qüestió de text --l'adaptació que Joan Iago fa del conte d'Oscar Wilde funciona teatralment però no s'entreté massa en el retrat dels personatges--, per una opció de direcció i també, factiblement, per una aposta de producció executiva. En fi, que el Joan-Pera-showman ha tornat. Això no té res de criticable però cal advertir-ho per no portar el públic a engany. Els fans del cullerot hi trobaran tot el que esperen i els que busquin quelcom més proper a aquell Avar molt possiblement, i a pesar del monòleg final, sortiran amb la cua entre cames. 

El que també s'ha mantingut respecte de L'avar, i és digne de constatar, és la bona pràctica d'apuntalar el showman amb uns secundaris consistents que sàpiguen reivindicar-se i il·luminar la fosca ombra allargada d'un cap de cartell com el que tenen. I allà estan, complint amb nota, Pep Sais, David Olivares i Betsy Túrnez però, sobretot, Òscar Castellví i Elisabeth Casanovas. Aquests últims són els que incorporen més clarament el concepte d'alta comèdia i els que es creuen i defensen més l'espectacle, amén de mostrar un talent escènic que proporciona els millors moments de teatre dins del show que és El fantasma de Canterville.

L'escenografia mereix un capítol apart, molt breu. Un decorat de tresillo, més propi del teatre amateur de fa vint anys que del teatre (professional o aficionat, tant se val) de l'actualitat. Aparatosa, fàcil, previsible, feta i deixada estar... Fi del capítol. 

No hi ha massa més a comentar. Ni Oscar Wilde, ni El fantasma de Canterville, ni el xoc entre dos mons que suggereix el programa de mà... Res. Només un xou amb Joan Pera al capdavant, amb l'encert --cal suposar que Mestres hi té alguna cosa a veure-- d'envoltar-lo de bons actors per donar-li una mica de gruix al conjunt. Però cullerot, en definitiva. Cosa que no es bona ni dolenta. Simplement és. I cal saber-la.

L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial