8.000 años después

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

8000 años después és una instal·lació performativa que sorgeix de l’interès per indagar en l’inici de l’agricultura com un punt d’inflexió que va definir el rumb de la humanitat. Una proposta que fa ciència ficció de la prehistòria, especulant i qüestionant algunes reconstruccions lineals i poc situades del que va passar fa vuit mil·lennis. Una projecció al passat per especular sobre el futur a partir de la investigació duta a terme pel col·lectiu nyamyam (Iñaki Álvarez i Ariadna Rodríguez), especialitzat en la relació entre les diverses formes d’art i el menjar.
Aquesta proposta que es presenta ara al TNT compta amb tres línies paral·leles: una instal·lació construïda durant l’acció, una projecció sobre l’espai i les històries teixides i explicades, en aquest cas, per Martí Sales.

Crítica: 8.000 años después

28/09/2019

Reviure la memòria, repensar el present

per Jordi Bordes

El teatre té un element de catarsi, de condensació de les raons humanes per a ser-ne exposades. En això, coincideix en l’arqueologia i la història de les cultures. Totes, d’una manera o altra, han volgut transcendir a través dels seus temples o escultures rituals, totèmiques. Ahir les ciutats destacaven per l'alçada dels seus campanars; avui, per la dels seus gratacels per les dimensions de l'aeroport. Ha canviat el paradigma; però es manté la voluntat d'identificar-se amb un element propi, de la comunitat on es viu.

Ara, els de Nyamnyam conviden a un viatge experiencial i subjectiu alhora. En què, es redefineixen l’origen de les paraules, l’ús dels objectes per esdevenir tótems del passat, que la llum projecta una ànima, antropomorfa, o no. Tot un repte preciós i absorbent. Mentre, de fons se sent lectures de diferents historiadors que parlen de les cultures (les dels primer homínids de fa 8000 anys i les de les civilitzacions indígenes que, encara en el segle XX i XXI lluiten per no contaminar-se de la contemporaneïtat). El col·lectiu incorpora també petites històries patrimonials i biogràfiques de l’emplaçament on habiten. En aquest cas, els Amics de les Arts de Terrassa. Res més que història narrada amb l’encant d’un relat pròxim, com si fos espontani, fruit de l’atzar dels daus.

És una peça minimalista, que demana voler-la compartir, tastar-ne la beguda (chicha) que se serveix, seure i mirar com s’alcen els monòlits que consoliden i unifiquen civilitzacions. I entendre com la majoria d'aquests llegats han estat escombrats (amb impunitat o sense, amb mala intenció o desconeixement) per generacions posteriors, que no van veure-hi l’arrel cultural. Les escultures utilitzen elements trobats durant els dies d'investigació del grup a la ciutat. Com aquell El solar d'Oligor/Larios/Bobés. Com Jordi Galí (Abscisse) n’extreu poesia dels trossos de fusta, fusibles, pedres o bols de plàstic plens de llavors. La tipología des elements per construir un element totèmic, avui, parteix de les desfetes, de les troballes als cubells de reciclatge. Tot és manufacturat. Tremenda certesa en el dia que es reclama el respecte a la Terra, per la conscienciació a reduir el consum, a utilizar material orgànic que no genera residus per a milers d’anys banyant l’oceà.