Al fons del calaix

Teatre

informació obra


Aleix Puiggalí (Barcelona, 1966) és un autor de teatre de fons. Ja al 1991, va guanyar el Premi de Textos Teatrals de l'Associació d'Autors i Directors Professionals de Catalunya amb l’obra "L'estació de la disbauxa". Posteriorment, rebria la distinció del Premi de Teatre Breu Enriqueta Arimany, convocat en el marc de la Festa de les Lletres Catalanes de la Nit de Santa Llúcia, amb les obres "Abans de les vespres" (1992) i "Fosc de lluna" (1993). Al 1995 estrena "Euskadi crema" al Teatre Tantarantana de Barcelona. El 1998 presenta "Draps bruts" en lectura dramatitzada al Teatre Nacional de Catalunya, i es portada a l’escena un any més tard a la Sala Muntaner de Barcelona. Rafel Duran és un director també de llarg abast. Alterna produccions de gran format (al TNC o, fins i tot, al Liceu) amb peces de petit format, de subtileses que succeeixen molt a prop del públic.
Autoria:
Aleix Puiggalí
Direcció:
Rafel Duran
Escenografia:
Rafel Duran
Intèrprets:
Mariona Casanovas, Rubén Serrano
Il·luminació:
Marc Martín
Vestuari:
Casanova's style
Producció:
Tutatis, Mariona Casanovas
Composició musical:
Juan Antonio Gutiérrez (banda sonora)
Sinopsi:

Un altre vespre de divendres, la Júlia, tota sola, es disposa a capbussar-se en els seus records en forma de cartes, postals, fotografies i petites andròmines d’aquelles que hom mai no té prou voluntat per llençar. Tot plegat un joc prou entretingut fins que, inevitablement, apareix el fantasma d’allò que mai no es va resoldre."

Crítica: Al fons del calaix

13/06/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

Un text que guarda les raons d'una amargor vital. Una interpretació que mostra amb subtilesa l'abisme d'una depressió i que s'agafa a unes capses de cartró com si es tractés d'una criatura, amb la desesperació de ser l'última taula de salvació. No és una obra amable ni excessivament fàcil. Demana una implicació de l'espectador ja, des de la mateixa posició de les cadires. L'actriu Mariona Casanovas explica la trama mirant als ulls, de fit a fit,ben endins. I convida a un viatge interior fosc, dolorós, carregat de culpa, amb punts de llum i broma per deixar respirar. És, quasi, una experiència vital.