L’Orquestra del Mariinski i tres dels seus solistes vocals, amb el seu totpoderós director Valeri Guerguiev al capdavant, i la soprano Eva Maria Westbroek van completar una desigual vetllada commemorativa del bicentenari de Wagner. La sessió inicial dedicada al primer acte de La valquíria no va satisfer del tot les expectatives dels que esperaven el millor de l’excel·lència d’una formació com la russa, però una esborronadora segona part, especialment en la interpretació dels passatges de Tristany i Isolda , va compensar àmpliament l’espera. La cantant holandesa, que ja havia enlluernat en el Rèquiem de Verdi, va ser la gran triomfadora de la gala amb Guerguiev.
L’expectació estava més que justificada. Feia 22 anys que l’orquestra de Sant Petersburg no actuava a Peralada, on va passar com un cicló amb un inoblidable Otel·lo amb Plácido Domingo. Guerguiev i els seus pupils arribaven amb una impressionant trajectòria internacional a l’esquena, recolzada pels repetits èxits en les seves gires espanyoles –els últims amb Txaikovski– i per les seves gravacions de referència del repertori wagnerià. Potser per això, als gurmets de la música del geni alemany els va semblar rutinària la seva versió en concert de la segona obra de la tetralogia.
El problema no estava en la dotació tècnica de l’homogènia formació, sinó en la manera d’afrontar les exigències de l’obra, començant per un repartiment de cantants de la companyia que, en general i malgrat la seva entrega, es van manifestar com a més russos que wagnerians, excepte l’imponent baix Mikhaïl Petrenko (Hunding), que a més de poder vocal va exhibir una impecable dicció en alemany. La soprano Mlada Judoléi (Sieglinde) va anar de menys a més i el tenor Avgust Amonov (Siegmund) va defensar el seu rol sense acabar de donar la talla.
Però les coses van canviar en la continuació. Una matisada interpretació del preludi del primer acte de Lohengrin va obrir el foc abans de l’aparició de la diva holandesa. Westbroek va brodar la recreació per primer cop en la seva carrera de la Imprecació de Tristany i Isolda . Amb la seva ben administrada potència i bellíssims pianos va transmetre tota la força dramàtica del personatge. Una aplaudida versió del preludi d’ Els mestres cantaires de Nuremberg va portar fins a l’esperada Liebestod , emocionant passatge de la mort de l’heroïna precedit d’una no menys màgica introducció orquestral. La capacitat d’emocionar d’aquesta artista confirma el gran futur que té en aquest repertori.
