Fantàstic funeral festiu

informació obra



Direcció:
Roger Torns
Autoria:
Roger Torns
Intèrprets:
Laura Daza, Clara de Ramon, Rosa Vila
Escenografia:
Albert Ventura
Il·luminació:
Irene Ferrer Panicot
Vestuari:
Núria Milà
So:
Guillem Rodríguez
Producció:
H.I.I.I.T.
Sinopsi:

Ha mort la mort. Ja no mor ningú i la funerària familiar ha de tancar. Una de les filles prendrà una decisió dràstica per mirar de salvar el negoci i no perdre la fe.

Fa temps que ens adonem que el nostre entorn està ple d’angoixa, tristesa i pesantor, com si una espècie de nebulosa ens contagiés la desídia i la falta d’esperança. Hem volgut escriure contra això, contra aquesta sensació d’apocalipsi imminent que ens persegueix i per això hem decidit fer una gran festa, una celebració de comiat de la tristesa, de la queixa i de la precarietat per tal d’entrar de ple en una nova etapa lluminosa plena de diversió, eufòria i comicitat.

Crítica: Fantàstic funeral festiu

22/11/2022

Que descansi en pau d'una vegada per totes

per Ramon Oliver

Com és ben sabut, quan algú mor tenim una irrefrenable tendència a disculpar-li ràpid els seus petits o gegants vicis i tots els mals de cap que ens hagi provocat, i a idealitzar les seves qualitats , per molt minses que aquestes ens hagin semblant quan el cadàver encara estava ben viu. Fins i tot els morts menys empàtics semblen despertar empatia quan arriba el moment del decés, com si la seva desgràcia letal els hi atorgués una mena de carta blanca, i com si oblidéssim que a tots totes i totis ens espera tard o d’hora el mateix destí fatal. O potser, no? Imaginem que potser no, com ho fa aquesta comèdia mortuòria de Produït per H.I.I.I.T. signada per Roger Torns. Imaginem que un bon ( o mal?) dia, la Mort es mor per causes naturals encara ara no identificades , amb les conseqüències que aquest decés implica per a la humanitat sencera d’avui en davant. Per si de cas algú encara no ha caigut: si la Mort s’ha mort, això vol dir que ja ningú més no morirà.

I encara que això pugui semblar la millor noticia que mai ha rebut aquesta humanitat ben acostumada a anar de mala noticia en mala noticia, es també ben sabut que mai no plou a gust de tothom. Sense dubtar que hagi altres individus i col·lectius que la puguin trobar a faltar, la pèrdua esdevé quelcom irreparable pel gremi dels enterramorts . I ara em direu que ben merescut s’ho tenen les grans industries funeràries que fan bon negoci amb les nostres pèrdues. Però aquest no és el cas de les dues germanes i la mare d’aquesta obra, dones honrades i artesanals que mai no se n’han aprofitat de la desgràcia aliena, i han honorat i estimat sempre el seu ofici. Què serà d’elles, a partir d’ara? I ara  no parlo solament de la supervivència econòmica ( que en aquest cas, no sembla un tema especialment preocupant) sinó de l’ansietat existencial i el buit psicològic que els hi deixarà el decés d’aquesta Mort que, com elles mateixes, mai es va prendre un descans , per tal de complir en tot moment amb les seves obligacions.

Tot i que, per dir la veritat, una vegada sí es va prendre unes vacances. I és que veient l’obra de Torns m’ha vingut al cap aquella altra “La morte in vacança” que l’autor italià Alberto Casella va estrenar fa gairebé cent anys, el 1923. I que malgrat tractar-se també d’una comèdia , tenia un rerefons ben dramàtic: al text de Casella, la Mort decidia anar-se’n de vacances i fins i tot viure una aventura amorosa com a conseqüència de les exhaustives hores extres que havia tingut que fer quan als milions de cadàvers que havia deixat la Primera Guerra Mundial es van afegir els milions de cadàvers epidèmics provocats per la grip espanyola. Aquella comèdia italiana d’enorme èxit va acabar donant el salt a Broadway i a Hollywood, on va ser igualment molt ben rebuda. De fet, en ella es basaven també la pel·lícula “Coneixes Joe Black?” interpretada per Brad Pitt i Anthony Hopkins i el musical “Death Takes a Holiday” estrenat el 2011.

Però tornem a la vaporosa, intangiblement  kitch  i gairebé onírica funerària de Torns. Aquí, la Mort , com ja s’ha mort, es limita a restar tan silenciosa com qualsevol altre cadàver dins del seu taüt, mentre nosaltres li tributem un últim homenatge dempeus, i les germanes ens ofereixen la seva intensa interpretació de “La vall del riu vermell”, un tema que acostumava a no faltar mai en aquesta mena d’actes abans que s’imposés això d’incloure vídeos domèstics o àudios amb les cançons preferides del cadàver. Es tracta sens dubte d’una bona forma de començar el fantàstic funeral festiu que no esdevindrà veritablement festiu fins que arribi el tram final de l’espectacle. I és que per arribar a poder fer de la mort una festa, cal abans passar pel dol, assumir la presència dels fantasmes que s’han anat acumulant entre aquestes parets ara destinades a l’enderroc, i assumir alhora el feixuc  pes específic d’aquells altres fantasmes personals molt estimats que sense adonar-se’n  potser no t’han permès viure del tot com haguessin volgut viure ni ser-ne conscient d’això. I cal també saber desaparèixer o fer veure que es desapareix , per tal de permetre que s’alliberi de la teva presencia qui necessita fer-ho a l’hora d’encarar-se a viure realment: seria una trista gràcia que ara que la Mort s’ha mort, les persones seguissin vivint com si estiguessin mortes! I és a l’hora d’enfrontar-se a totes aquestes circumstàncies un cop finalitzat el funeral inicial, quan el text de Torns mostra les seves limitacions. L’autor de “Distància”, o d’aquella altra “Hàbitat (doble penetració) “guanyadora de la beca DespertaLab 2018 engega motors partint d’una força bona idea plena de possibilitats. Però , malgrat el molt eixerit treball interpretatiu de les seves tres protagonistes ( Laura Daza, Rosa Vila, Clara de Ramon), i malgrat que allò que es diu o es fa a l’escenari mai està del tot desproveït d’interès, el cert és que massa sovint et transmet també la sensació d’anar una mica perdut; d’haver-se quedat ancorat en l’idea inicial sense haver-la sabut desenvolupar del tot. Les nostres tres enterramorts se’ns presenten com a caràcters un xic desdibuixats , personatges en excés reiteratius i mancats de densitat , massa plans com a per a poder aconseguir  que la dramatúrgia assoleixi els objectius d’un text que, en paraules de Torns, està escrit amb la intenció d’anar a la contra de la sensació d’apocalipsi imminent que ens envaeix tot sovint. Així les coses la festa funerària es queda lluny de resultar fantàstica, encara que resulti fantàstic creure per una estona que ens hem lliurat de la Mort.