John & Jen

informació obra



Autoria:
Andrew Lippa
Adaptació:
David Pintó
Direcció:
Xavi Duch, José Manuel Carreño
Direcció Musical:
Filippo Fanò
Intèrprets:
Marc Pociello, Anna Valldeneu, Yoel Carreño
Interpretació musical:
Filippo Fanò (piano), José Manuel Martín (percussió), Bernat Hernández (contrabaix), Andrea Peirón (violoncel)
Il·luminació:
Daniel Gener
So:
Enric Vinyeta
Vestuari:
Vocal Factory
Escenografia:
Vocal Factory
Vídeo:
Josep Palau
Ajudantia de direcció:
Jose Pérez-Ocaña
Sinopsi:

John & Jen és un musical de petit format particularment original, que es centra en la complexitat de les relacions que s’estableixen entre germans i germanes i pares i fills. Està ambientat en la canviant societat nord americana, entre els anys 1950 i 1990.  john & jen és una petita joia teatral, plena d’intel·ligència, enginy i boniques melodies arranjades per piano, violoncel, contrabaix i percussió. Ens explica la història de la Jen i la seva relació amb els dos Johns de la seva vida: el seu germà petit i el seu fill. És un musical sobre les connexions, els compromisos i la cura de les ferides del cor.

Es va estrenar a l’off-broadway novaiorquès al juny de l’any 1995 i se’n va fer una revisió el 2015.


Crítica: John & Jen

25/06/2018

Les promeses se les emporta el vent

per Andreu Sotorra

La història recula fins al 1952 i, des d'aleshores, fent salts en els anys, arriba al 1990, amb un punt intermedi, el 1971, que marca una mena de divisió de la trama en dues que, finalment es troben. Això vol dir que aquesta peça, estrenada a l'off Broadway de Nova York el 1995 i revisada fa poc, més de vint anys després, té una estructura narrativa suggerent que, a diferència d'altres petits musicals, aquest s'explica gairebé exclusivament a través de les lletres de les cançons amb un mínim diàleg.

Això exigeix que els dos intèrprets protagonistes tinguin la capacitat vocal que els permeti enfrontar-se als diversos registres de la composició, cosa que tant l'actor i cantant Marc Pociello com l'actriu i cantant Anna Valldeneu superen amb escreix i fan del seu duet un miniconcert que té l'atractiu, a més, de mantenir els músics en directe i aconseguir així un espectacle complet.

La trama de «John & Jen» té un inici que, sense voler-ho, es fa idoni per a espectadors joves, fins i tot primerencs, perquè John i Jen són germà i germana que estan molt compenetrats —amb ossets de peluix inclosos—, que fan una promesa de no trencar mai la seva unió i que, esclar, es fan grans, i les promeses, moltes vegades, se les emporta el vent.

Els espectadors deduiran, doncs, que «John & Jen» és una obra de relacions familiars, però molt determinades entre Jen, la germana gran, i John, el petit que arriba al bressol el 1952 i que és com una joguina per a Jen.

He dit que la trama sembla que es vulgui adreçar inicialment als espectadors joves, però a manera que els dos personatges van madurant, també va madurant el fons de la història: l'escola, l'institut, les competicions esportives, el bèisbol —atenció al guant de John que lliga la trama—, les primeres decisions, l'exèrcit... Som als EUA i cada període de temps es relaciona fugaçment amb efemèrides històriques i polítiques que, de fet, serveixen per situar cada moment, però que no són imprescindibles per al bon seguiment de la història, que té un rerefons universal.

I la perla del musical és el doble salt que es fa quan Jen se'n va al Canadà i té el seu fill petit a qui posa el nom de John, cosa que propicia que, amb el pare de la criatura absent, es repeteixi la relació intensa —ara entre mare i fill— fins que, també com havia passat entre germana i germà, els anys no passen en va, i els fills creixen i volen trencar el cordó ni que, més tard potser, s'adonin que el sol fet d'haver-lo trencat implica després intentar relligar-lo.

Cal ser prudent amb desvelar la sinopsi perquè el musical demana que els espectadors es facin partíceps de cadascun dels tombs que fa la trama. Deixem, doncs, la sorpresa en incògnita. Marc Pociello i Anna Valldeneu creen cadascun dels personatges i els diferents matisos d'edat que els exigeix el guió, sobretot Marc Pociello —Jen sempre representa que és més madura— que ha de fer el paper de les edats de més criatura a les de preadolescent, les d'adolescent i les de preadult que ja s'afaita, un ventall de perfils que no cau mai en la simple caricatura i que està, amb credibilitat sempre, al servei del llibret i les peces musicals. (...)