“El món és una merda i l’ésser humà és idiota”. Aquesta frase resumia la manera de pensar dels clients del meu bar. No cal dir que jo sempre m’hi afegia. Fins que un dia vaig decidir defensar la meva espècie…
El Senyor Bohigues és excambrer i col·laborador del programa de ràdio Versió RAC1 des de fa 15 temporades. Màxima audiència de les tardes a Catalunya. També va col·laborar amb els programes Còmics i Còmics Show de TV3.
L’eminència humana és un espectacle d’humor que va a contracorrent en un món clarament pessimista. Ben aviat ens adonem que ens trobem davant d’una evolució del popular personatge radiofònic, televisiu i teatral. Divertit com sempre, però aquest cop va més enllà i ens mostra un humor sorprenentment humanista!
L’actor vallesà Eduard Biosca té molts anys de carrera damunt dels escenaris, des que amb el seu germà i un amic va fundar la companyia Pocaconya, que va tenir un notable recorregut en el camp de l’humor amb 7 espectacles i més de 1.200 actuacions. De fa temps, els seus esforços s’han focalitzat en el Senyor Bohigues, una espècie de cunyat propietari de bar que es mira el món des de l’altre cantó de la barra, amb una mirada de lògica disruptiva que l’ha convertit en un dels muppets imprescindibles del programa radiofònic Versio RAC1.
Malgrat que, com sempre, l’èxit del Senyor Bohigues ha vingut dels mitjans, el personatge va néixer al teatre. Ja en el penúltim espectacle de Pocaconya, Humor sàpiens, apareixia un bocamoll de bar sense nom encara que, en el següent i últim muntatge de la companyia, es va batejar com a Eudald Boca Barata, un nom que es va canviar al fer el salt a la ràdio, el 2008, es a dir, fa 16 anys.
És important remarcar aquest origen per justícia teatral i, també, perquè és a l’escenari on el Senyor Bohigues desplega la seva personalitat completa i mostra característiques que, evidentment, no son explotables a través de les ones hertzianes. I és a l’escenari on Biosca demostra el seu indubtable maneig del gènere, a part, naturalment, d’un extraordinari domini del personatge i del medi.
A L’eminència humana, el Senyor Bohigues es posa novament al servei de la seva principal obsessió: l’optimisme com a mètode de vida. Com quan fem, culinàriament, un mar i muntanya o algun plat agredolç, a l’espectacle sorprèn aquesta barreja de cunyadisme posat al servei de l’humanisme i d’un missatge tan essencial com és la necessitat de mirar-se la vida amb optimisme plantejant-nos la certesa de veritats a priori a inamovibles. La darrera part de la proposta, quan Bohigues, qüestiona que la natura no és sàvia sinó extremadament perversa, n’és un molt bon exponent.
Així, L’eminència humana supera el terreny de l’humor per l’humor i s’endinsa en aquell territori en què l’humor demostra la seva grandíssima capacitat per amplificar missatges. La barreja entre un guió enginyós, un intèrpret amb moltes hores de vol (amb diferents aeronaus, a més), un personatge gran reserva, la senzillesa del plantejament i la coherència en la realització en fan un espectacle aplomat, assentat i, per damunt de tot, que és del que es tracta, divertit i molt, molt, teatral.
