La Cirera i la garrofa

Nous formats

informació obra


Escenografia:
Patx-work inflables
Vestuari:
Patx-work inflables
Sinopsi:

La Cirera i la garrofa. Llullificar, llullificable, llullificatiu. Aquest espectacle poètic és un homenatge a Ramon Llull, un dels escriptors més grans que han tingut les lletres catalanes. Així, dos dels poetes contemporanis més brillants i estimulants s’han unit per revisar l’obra poètica de Llull des de l’admiració i les ganes de tocar-lo, versionar-lo i reivindicar la vigència del seu missatge.

Crítica: La Cirera i la garrofa

08/10/2017

L'angúnia de Llull per les cireres s'encalla

per Jordi Bordes

Enric Casasses i Josep Pedrals són dos còmplices en el vers escènic. Els hi agrada donar un tomb al clàssic rapsoda i presentar-lo desmenjat, però ben pròxim a l'espectador. Trencar el moments del Mestre en Gai Saber per explicar-se, sovint amb un cert to foteta el que sigui menester. En aquesta ocasió, han espigolat fragments que m`´es els ha interessat de'n llull. Hi ha molt poca referèmcia cristiana (sense cap voluntat d'arraconar-la, d'entrada) i prou elemens de joc, d'imatges que els han servit per anar dient versos mentre preparen un sopar i es disculpen de l'afonia, tot fent mitges parts.

La poesia juga a fer-se còmplice, pròxima, sense perdre la distinció de la paraula. És un terreny complicat en el que sovint hi ajuda algunes gotes d'humor. La connexió Casasses-Pedrals és infalible, tot i que (a diferència d'altres parelles de ball poètiques com els dels desapareguts d'Accidents polipoètics de qui podem recordar Baby bum) hi ha una forma de presentar molt diferent l'un d el'altra potser és la gràcia aquesta aparent descompensació. Ells saben combatre-la i conviure-la. 

sobre la selecció d'aquest Llull metafísic és complicat donar-li  potència còmica, profunditat sense pesantor. Sot en tenen de les comparacions de les cireres (amb les figues i després amb les garrofes) que els hi donen un raó pel títol o per destensar els versos densos pertanyents a l'escala de l'enteniment de Llull. Certament, els de Teatre Obligatori, fan un joc molt més fresc amb aquell Renard o el llibre de les bèsties. Evidentment, el to ha de ser diferent però es fa molt més entenedor la menra de pensar de Llull en l'espectacle musical que en aquest  encallat recital.