Un bombo, 90 boles a dins i un pernil en joc. La niña bonita és la unió de tot el que sempre ha funcionat en una festa major: humor, joc, teatre, participació del públic i premis! Qui millor que en Peyu per cantar els números que surten del bombo? L’espectacle sempre acaba amb un afortunat del públic que s’emporta un pernil cap a casa. Però el premi més gros és, sens dubte, una hora de riures. (Tot i que el pernil també ha de cardar gràcia).
En Peyu presenta un nou format d’espectacle d’humor que té un caràcter més proper i més directe que els seus projectes de més gran format com L’il·lusionista amb què va aconseguir el Premi a Millor espectacle d’humor dels Premis Teatre de Barcelona el passat 2023.
La niña bonita és l’essència de l’humor d’en Peyu i sense massa embolcalls, un espectacle pensat i creat per tots els públics, excepte pels que no entenguin el català que només podran llegir el títol.
La qualificació com a humorista és un paraigües que li permet a en Peyu, personatge darrera del qual s’amaga l’osonenc Lluís Jutglar Calvés, englobar amb certa coherència una trajectòria multiplataforma. Igual te’l trobes a la ràdio, que a la televisió, el doblatge, el màrketing o el teatre, on ja ha estrenat sis produccions en solitari, la darrera de les quals porta per títol La Niña Bonita. L’humor és, de fet, el denominador comú d’aquesta presència omnicanal i la definició més lògica per algú que toca tantes tecles i tan diverses que, d’altra manera, seria difícil de qualificar.
La darrera aportació teatral d’en Peyu és un espectacle analògicament interactiu en forma de monòleg però que depassa la frontera de l’standup commedy aplicant recursos com una certa dramatúrgia, un espai escènic o una mínima acció. Pensat, diuen els seus responsables, per girar i presentar-se en festes majors de quants més pobles millor, és un espectacle petit i portable, però fet amb cura i amor i, per tant, amb una apreciable factura final.
Damunt de l’escenari, en Peyu es converteix en el lloro d’una quina o quinto popular al qual, efectivament, juga el públic, a qui es dona una cartilla, degudament patrocinada, a l’entrada del teatre. La cosa culmina quan un espectador o espectadora aconsegueix omplir-la i emportar-se a casa un pernil, també degudament patrocinat. Entre número i número, en Peyu parla de tot i més, des d’aquesta mena de pàtina casposa i antigota que desprenen els notaris fins a l'estrés que provoca l’arrodoniment dels Bonpreu Esclat quan pagues amb targeta.
És un humor majoritàriament blanc però que sap descontenir-se quan cal, i que, sobretot, explota els llocs comuns amb un públic que, després de tants anys de vol, Peyu coneix a la perfecció. És també, i això s’agraeix especialment, un humor desacomplexat en relació a una manera de fer i de ser sovint penalitzada. A aquestes alçades de la pel·lícula, el personatge esta tant arrelat a l’intèrpret com la seva comunió absoluta amb el respectable, de forma que la maquinaria de La Niña Bonita —títol que no nomes es refereix a la bola número 15— funciona implacablement. Tothom surt content, sigui amb pernil o sense.
