La rosa tatuada

informació obra



Autoria:
Tennessee Williams
Traducció:
Carlota Subirós
Direcció:
Carlota Subirós
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Marta Rafa
Il·luminació:
Mingo Albir
So:
Damien Bazin
Ajudantia de direcció:
Ferran Dordal
Intèrprets:
Pepo Blasco, Roser Camí, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Oriol Genís, Nies Jaume, David Marcé, Bruno Oro, Marta Ossó, Carme Sansa, Clara Segura, Teresa Urroz, (repartiment en curs)
Producció:
TNC
Sinopsi:

Es farà una sessió d'audiodescripció per a persones cegues el 21 de desembre.

A la comunitat siciliana d’una petita població nord-americana no gaire lluny de Nova Orleans, Serafina espera el seu marit, transportista. Ben aviat sabrem, però, que l’home ja no tornarà.

Aquesta mort violenta és el punt de partida de La rosa tatuada. A partir d’aleshores, Serafina es reclourà a casa seva, amb la intenció de guardar un dol rigorós per un amor que creu pur i irrepetible. Tot i així, les ombres de l’engany i la mentida s’aniran fent cada cop més grans, i finalment els intents d’aïllar-se del món, tancant la casa amb pany i forrellat, toparan amb un renaixement inesperat del seu propi desig, que conduirà Serafina a un violent xoc entre les rigideses del seu entorn i la seva nova i exuberant sensualitat.

Amb La rosa tatuada, Tennessee Williams s’endinsa de ple en les contradiccions d’una època que encara ressonen en algunes ferides de la nostra societat, retrata el que ell mateix consideraria «l’element dionisíac de la vida humana, el seu misteri, la seva bellesa, la seva transcendència».

Crítica: La rosa tatuada

13/12/2013

Sense interpel·lar

per Jordi Bordes

El primer espectacle que farà temporada a la Sala Gran del TNC de l'època de Xavier Albertí pot patir del desinterès del públic. Cal reconèixer que l'obra, de prop de tres hores de durada, manté l'atenció i distreu amb unes interpretacions que es mouen entre el punt còmic i el tràgic. Un exercici difícil perquè si no es mesuren bé les forces i s'interpreta com a còmic allò dramàtic, es cau en el més profund dels pous. La rosa tatuada no és una obra gens fàcil, en aquest sentit. I fer-la a la Sala Gran en què el públic està a pocs i, sobretot, a molts metres de distància fa difícil poder modular bé gestos i veus per mostrar amb quin color de la paleta s'està fent el traç de la peça. 

Clara Segura és una gran actriu. Tot i que aguanta bé els embats del seu personatge, entre èpic i covard, no supera el drama de molts altres treballs seus (Incendis, al capdavant, evidentment, però també Antígona o Ets aquí?, per citar-ne de casos ben extrems). La proposta de concentrar l'acció en el pis (de teulada de zinc, dit fins a l'esgotament) podria funcionar si tot el que passa fora no quedés tant distanciat, lluny, quasi imperceptible, fora de micro. Probablement, Carlota Subirós ha renunciat a molts dels seus elements dramatúrgics (el moviment, el video, el món de la fantasia...) per a correspondre als favors d'un públic que ha d'anar a la Sala Gran del TNC. És una llàstima (tot i que pugui ser adequada la reflexió).

En la presentació, es parlava de la casuística que Tennessee Williams va escriure la peça a l'hotel Colón de Barcelona. És una perla que caldria aprofitar i que només serveix com a reclam previ. Sí, potser en alguna interpretació musical (que són prou benvingudes i ho serien més si s'encavalquessin millor amb la trama i sobretot amb la densitat del pis) s'interpreta un lament que pot recordar al flamenc, una petita picada d'ullet al món lorquià. Però cal buscar-lo massa.

 La pega principal de La rosa tatuada és que és una peça en què no interpela l'espectador d'avui. Com a màxim, li planteja alguna qüestió sobre la fidelitat, o no, del marit mort per culpa d'un accident provocat. La posada en escena deixa molt llisa la trama; les contradiccions dels personatges no bateguen amb el públic. Potser era impossible. Potser sí s'hagués fet a la Sala Petita... Potser si la casa no fes tantes voltes. En definitiva, massa voltes i treballs per a tant poc a expressar. Hi haurà millors propostes a la Gran.