La segona millor

informació obra



Sinopsi:

Ens ha vingut de gust fer un Homenatge a les Segones, mostrant la poètica de viure en el segon esglaó. On la discreció pot convertir el que és ordinari en quelcom màgic i sobrenatural. Un projecte artístic teatral íntim generat a través d’entrevistes entre una directora i una actriu, endinsant-nos en les figures dels éssers que mai arriben a estar en primer pla.

Com viure sent la Segona Millor? Contribuint de manera invisible a què la roda de la vida continuï funcionant. Pel camí se’ns ha aparegut un subterrani on trobem un ésser, una dona arxivada plena de potencial i que ningú no veu. En aquest segon esglaó de la vida, sembla que assagi un paper. Una munió de veus parlen a través d’ella: les segones millors. En aquest limbe, sense saber-ho, ella sustenta el Món.

Un espectacle on la investigació creativa explora la IDEA de LA SEGONA de forma multidisciplinària, introduint-nos completament en un Món de Segona. És possible ser felices des del Segon Esglaó? O només l’obscuritat hi té cabuda?

Crítica: La segona millor

16/02/2023

La poètica del segon esglaó

per Ana Prieto Nadal

El Barcelona Districte Cultural recupera un espectacle de petit format que es va estrenar l'abril passat al Teatre Eòlia. Es tracta de La segona millor, una peça amb dramatúrgia de Berta Giraut i Ester Villamor, que interpreta l'una i dirigeix l'altra –totes dues com a primeres millors, és clar–. Seria desitjable que molta gent pogués gaudir d'aquesta suma de talents, així com de la mordaç subtilesa d'una proposta que de cap manera pot morir aquí.

La segona millor, mereixedora de la Beca Odisseu Eòlia I+D 2021, reivindica i brunyeix la poètica de viure en el segon esglaó. I no es tracta aquí de constatar que qualsevol persona, amb el focus convenientment posat i una certa dosi d'autoficció o performativitat documental, pot donar grans moments de literatura, teatre i cinema –que els ho diguin a la Neus Ballús i als seus actors per accident–, sinó de reconèixer la personalitat poètica i teatral de Giraut, que, lluny de fer autoficció, deixa fluir l'imaginari i encén metafòricament i literal un espai o una freqüència altra, il·lusionista i genuïna alhora. 

A la Berta Giraut actriu l'hem pogut veure en obres com Caïm i Abel (2016), de Marc Artigau, i De quan somiava (2013; 2021), de Jordi Prat i Coll, que l’ha dirigit també, entre altres espectacles, a La fortuna de Sílvia (2016) –evocada en un determinat moment de la funció– i La Rambla de les Floristes (2019) de Josep Maria de Sagarra; recentment, ha format part de l'elenc d'una de les funcions de Terra baixa, experiment teatral plantejat per Roger Bernat com una recreació “zombi” del mític muntatge de Fabià Puigserver. A més, Giraut és poeta –el seu llibre Com l'estel que no hi és (El Gall Editor, 2020) ha tingut una molt bona recepció crítica–, i la seva volença per la materialitat i el misteri de la paraula ho amara tot. A La segona millor actua com a actriu i rapsoda, i la dirigeix amb visible complicitat Ester Villamor, que signa amb ella la dramatúrgia i orquestra una posada en escena tan màgica com precisa.

L'escenografia ideada per Alfonso Ferri –i fantàsticament il·luminada per ell mateix, Efrén Fuentes i la directora de l'espectacle– evoca el magatzem d'attrezzo d'un teatre, amb una prestatgeria que acull des de maletes fins a una gàbia o una bola del món. Aquest espai és concebut com un soterrani on esperar i desesperar, esbossar discursos d’agraïment i esguardar amb una “enveja ferotge i preciosa” la festa de la gran senyora o el cant de la primera actriu. Presideix aquest dipòsit d’utillatge –o cambra de la minyona– una rentadora, que gira plena de roba i de pensaments fins a esdevenir l’oracle de les subalternes –cal fer esment, també, de la bona feina d’Àlex Polls amb l’espai sonor–. El personatge polifònic i metateatral interpretat per Giraut irromp assajant riures, frases mínimes i sons que té entravessats a la gola. L'actriu bregada en rols secundaris, a qui no li neix plorar i que no sap què fer amb les mans, assumeix rèpliques deformades de la Mare coratge de Brecht, vessa entre fogons la fel de Lady Macbeth i somia que interpreta la Nina de La gavina de Txékhov. Li fa vergonya això del teatre, perquè tot sovint no li troba el sentit, però si tornés a néixer escolliria de nou aquesta professió.

Berta Giraut vehicula com una mèdium les veus de diferents dones relegades a un paper massa estereotipat i previsible, que saben, malgrat tot, florir dins la seva parcel·la de foscor o d'ombra. Vol ser d'aquelles actrius –diu– que fa promeses i no personatges; fuig dels aparadors i s'identifica amb les plantes ruderals, que brosten de les runes i revitalitzen els sòls damnificats. Li surten veus endimoniades o bastardes, no sempre atribuïbles als personatges d'Ibsen, Beckett o Brecht, i fluctua desafiadora entre l'evasió i el sarcasme. Paradoxalment, per atènyer la tendresa i l'honestedat que transmet, recorre a la mediació de l'artifici –el gest emfàtic i la dicció escandida–, fent palesa i fructífera la pugna entre la mètrica que endreça i el sentit que es revolta. Amb trucs d'escapista trapella i un cert flirteig amb l'esoterisme acciona una dimensió sobrenatural –trama de llum que fa parlar els objectes– sense trair la teatralitat compromesa amb el ritual i la paraula. Quina meravella, saber-se conjurar així!