Lucio Silla

informació obra



Autor:
Wolfgang Amadeus Mozart
Direcció Musical:
Harry Bicket
Direcció:
Claus Guth
Escenografia:
Christian Schmidt
Vestuari:
Christian Schmidt
Il·luminació:
Manfred Voss
Adaptació:
Ronny Dietrich
Producció:
Gran Teatre del Liceu, Theater an der Wien i la Wiener Festwochen
Intèrprets:
Kurt Streit / Alessandro Liberatore (Lucio Silla), Patricia Petibon / Laura Aikin (Giunia), Silvia Tro Santafé / Marina Comparato (Cecilio), Inga Kalna / Iano Tamar (Lucio Cinna), Ofèlia Sala / María José Moreno (Celia), Antonio Lozano (Aufidio), Cor del Gran Teatre del Liceu
Músics:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Sinopsi:

Lucio Silla (Milà, 1772) és la segona òpera seriosa de Wolfgang Amadeus Mozart, composta quan tenia setze anys. La partitura és excepcional en la seva poderosa escriptura orquestral i terrible en les exigències als cantants. L’acció se situa a la Roma del segle II dC, protagonitzada pel dictador Lucio Silla, que vol casar-se amb Giunia, filla del seu enemic polític Mario i enamorada del senador Cecilio, que Silla ha proscrit. Intervenen en la intriga Celia, germana de Silla, enamorada al seu torn del patrici Lucio Cinna, amic i protector de Cecilio. La conspiració planejada contra el dictador fracassa, però Silla es mostra finalment magnànim, en una exaltació de la generositat i la clemència dins la línia del Cinna de Corneille.

Opera en tres actes. Llibret de Giovanni de Gamerra, amb modificacions de Pietro Metastasio. Estrenada al Teatre Regio Ducal de Milà el 26 de desembre de 1772. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 30 d’abril de 1987.

Concert dins del XXXV Festival de Música Antiga de Barcelona

Crítica: Lucio Silla

24/06/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Christian Machío

Mozart demostra el seu geni amb aquesta òpera que va compondre als setze anys i que al Liceu només s'havia vist un cop prèviament. L'argument d'amors prohibits i matrimonis imposats en el sí del govern d'una dictadura de l'Imperi Romà queda pràcticament en un segon terme i s'imposa la immensitat orquetral i, sobretot, les complicades àries dels personatges, on sobresurt la soprano Patricia Petibon. La direcció escènica de Claus Guth trasllada l'original a una atemporalitat futurista i situa tota l'acció a les estances subterrànies d'una ciutat dominada per la corrupció política. Funciona, malgrat les queixes de part del públic que hi va haver la nit d'estrena.