Notre peur de n'être

Teatre | Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Clara Bonnet, Nicolas Buysse, Anthony Foladore, Cécile Maidon, Magali Pinglaut, Ariane Rousseau
Escenografia:
Vincent Lemaire
Composició musical:
Maxime Glaude
Vídeo:
Jean-François Ravagnan, Giacinto Caponio
Il·luminació:
Marc Lhommel
Producció:
Cie Artara, Théâtre National-Bruxelles
Companyia:
Les Antonietes
Autoria:
Tennessee Williams
Sinopsi:

Retrat de la solitud extrema que amaga la nostra aïllada societat hiperconnectada d’avui. Amb actors i vídeo, llum i ombres, somni i realitat, Fabrice Murgia aconsegueix un retrat dens i contundent de l’ésser humà contemporani i de la seva por a no ser-hi.

La carrera del jove director belga ha estat meteòrica, convertit en una veu imprescindible de l’escena europea. A Temporada Alta ja hi ha presentat "Ghost road" (2012) i "Le chagrin des ogres" (2013), exemples del seu teatre ric en recursos expressius i tecnològics que utilitza de forma incisiva i crítica amb les patologies del món actual.

Crítica: Notre peur de n'être

31/10/2015

Un retaule tenebrós sobre la soledat

per Jordi Bordes

Fabrice Murgia pinta amb una llum austera el muntatge "Notre peur de n'être". La gran pantalla d'arrencada només ensenya petits retalls, gent arraulida que es perd en la immensitat del tul. Perquè la soledat acapara tota intenció. L'autor, de poc més de 30 anys d'edat, detecta que hi ha una edat que l'ésser humà se sent sol, estigui més o menys acompanyat. I ho retrata a l'escena amb alguns flaixos de somnis; malsons que sovint miren de renunciar al record, a la memòria. 

És l'espectador el que haurà de decidir si hi ha una trama comuna entre els personatges, fins a quin punt una persona va transformant les seves pors fins a desembocar a les portes d'un cementiri clamant contra la noia que ni tant sols ha mort, però que ja no és al seu costat. A la preciositat del moviment i del mil·limetrat espai que volen ensenyar, s'hi enfronten unes interpretacions fosques, amargues, de sensació d'haver equivocat la seva aposta. Murgia obra moltes preguntes, que el públic pot plantejar-si si voldrà respondre. Per exemple, la dèria de Sarah de gravar totes les converses amb l'aparell que ha rebut en el seu vintè aniversari evoca al Krapp de Samuel Beckett: Quin pes ha de jugar la memòria, el record, el testimoni en el dia a dia d'una persona adulta? 

Murgia utilitza la càmera per servir primers plans però són innecessaris, El dessassosec ja arriba prou bé amb la plasticitat dels personatges i el treball d'il·luminació. El text, mnolt poètic és, potser, massa present, No ajuda (sobretot si s'obliga a llegir els sobretítols) a que l'espectador faci un viatge propi entre aquests personatges que floten, més que caminen i que topen amb portes i mes portes tancades.