Obaga és la vessant de la muntanya on no toca
el sol. La part “fosca”, a l’ombra, oblidada de les valls. És la part de la
muntanya on no es veu el que passa. I en muntanyes frontereres, com les del
Pirineu, passen moltes coses que tothom sap i de les quals pocs en volen
parlar. “Són històries de contraban molt nostres que ens permeten explicar la
nostra terra perquè per als de fora tenen molt interès”, explica Joel Pla. El
tàndem teatral Torb Teatre (el torb és el vent que aixeca la neu allà, a l’alta
muntanya) que forma amb la Maria Bosom, tenia la necessitat d’explicar una
història pròpia i ha trobat la millor eina en la novel·la Obaga, d’Albert Villaró, que
Aina Tur va convertir en teatre i Ester Nadal dirigeix. Una narració farcida d’ingredients
atractius: misteri, tensió, sexe, il·lusions, marginació...
Des del territori, ens expliquen una història
senzilla de contraban. Fora del territori, però, ens costa pensar que una
història de contraban pugui resultar senzilla... Doncs queda clar que ho és: el
to de l’obra és proper, sincer i amb ritme. Senzill. Per Obaga desfilen un munt de personatges reconeixibles i entranyables; alguns de dolents i d’altres
de bons; alguns de murris, altres d’innocents... “Como la vida misma”. El
contraban és molt palpable en aquella zona fronterera i que, amb el temps, fins
i tot les històries que explicaven els avis, amb persecucions de la Guardia
Civil, detencions, tortures... ara s’han modernitzat: “Tothom sap de qui passa
un cartró de tabac o unes ampolles per a la farra del cap de setmana”, diu la
Maria Bosom.
Contribueixen
molt a donar aquesta sensació de proximitat i d’intimitat els dos intèrprets,
que es desdobleguen en tots els personatges de l’obra. Des de l’innocent pagès
a la seva núvia i imminent i irremeiablement esposa (quina casament... quina
vida se li ve al damunt!); la fogosa amant, l’amic manefla i paparazzi de risc;
el narco; i, com una mena de ‘guest star’, el Lluís Cartes, que dóna vida a l’oncle,
un home necessari en l’obra i en la vida del Tomàs, però “amb menys empatia que
la vaca”, “funcionalment mut”: al cap de 12 mesos, una vegada, havia pronunciat
486 àraules”.
Però,
sobretot, el músic té una tasca principal: ara amb una guitarra, ara amb un
acordió, ara amb un cajón flamenc, dibuixa amb música els canvis d’atmosfera en
una escenografia que, amb tocs de llum, melodies i el simple moviment d’una
cadira es transforma en una muntanya, en un estable, en un cotxe, en un sensual
prat amb herba alta on descobrir l’amor...
El text,
adaptat per la menorquina Aina Tur, és estudiat fins a assolir una precisió
important. Es busca la paraula concreta per trobar l’essència de tot: del lloc,
del personatge, de l’episodi. Un text que té molt de relat, de contacontes,
fins i tot, de faula o de llegenda, en paraules de la directora. El mateix
estalvi es busca en l’escenografia. Fins al punt que hi ha una versió de l’obra
adaptada a la mateixa natura (s’ha represntat en esglésies o al poble abandonat
de Solanell) i una altra “a cau d’orella”. Relat pur i dur, un regal gairebé
personal. Ens quedem amb les ganes de rebre un dia aquest obsequi, però amb
molt bon gust de boca de la versió tradicional.
