Obaga

informació obra



Companyia:
Torb Teatre (Catalunya)
Autoria:
Albert Villaró
Dramatúrgia:
Aina Tur
Adaptació:
Aina Tur
Direcció:
Ester Nadal
Composició musical:
Lluís Cartes
Text:
Albert Villaró
Intèrprets:
Joel Pla, Maria Bosom, Lluís Cartes
Interpretació musical:
Lluís Cartes
Il·luminació:
David Bofarull, Edgar Monreal
Sinopsi:

Tomás es troba en una crisi personal i econòmica que fa que les seves decisions de futur siguin fruit d'una indecisió constant. Un penell que gira allà on el vol fer girar el vent. Però l'aire al Pirineu és fred i canviant i un cop fort el durà a una espiral de corrupció, amor i acció que el relaciona amb els ambients més corruptes de la societat i amb líders del contraban transfronterer. Una experiència que el canviarà per sempre.

Obaga és l'adaptació teatral de la novel•la homònima d'Albert Villaró alhora adaptada de la realitat quotidiana i veraç dels Pirineus als anys 90. Una comèdia amarga on el context rural i proper dels Pirineus posa un mirall davant el fons més fosc i primari de la societat catalana per ensenyar la corrupció política, econòmica i administrativa actual des d'un altre punt de vista.

Crítica: Obaga

15/11/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Toni Polo

Obaga és la vessant de la muntanya on no toca el sol. La part “fosca”, a l’ombra, oblidada de les valls. És la part de la muntanya on no es veu el que passa. I en muntanyes frontereres, com les del Pirineu, passen moltes coses que tothom sap i de les quals pocs en volen parlar. “Són històries de contraban molt nostres que ens permeten explicar la nostra terra perquè per als de fora tenen molt interès”, explica Joel Pla. El tàndem teatral Torb Teatre (el torb és el vent que aixeca la neu allà, a l’alta muntanya) que forma amb la Maria Bosom, tenia la necessitat d’explicar una història pròpia i ha trobat la millor eina en la novel·la Obaga, d’Albert Villaró, que Aina Tur va convertir en teatre i Ester Nadal dirigeix. Una narració farcida d’ingredients atractius: misteri, tensió, sexe, il·lusions, marginació...

Des del territori, ens expliquen una història senzilla de contraban. Fora del territori, però, ens costa pensar que una història de contraban pugui resultar senzilla... Doncs queda clar que ho és: el to de l’obra és proper, sincer i amb ritme. Senzill. Per Obaga desfilen un munt de personatges reconeixibles i entranyables; alguns de dolents i d’altres de bons; alguns de murris, altres d’innocents... “Como la vida misma”. El contraban és molt palpable en aquella zona fronterera i que, amb el temps, fins i tot les històries que explicaven els avis, amb persecucions de la Guardia Civil, detencions, tortures... ara s’han modernitzat: “Tothom sap de qui passa un cartró de tabac o unes ampolles per a la farra del cap de setmana”, diu la Maria Bosom.

Contribueixen molt a donar aquesta sensació de proximitat i d’intimitat els dos intèrprets, que es desdobleguen en tots els personatges de l’obra. Des de l’innocent pagès a la seva núvia i imminent i irremeiablement esposa (quina casament... quina vida se li ve al damunt!); la fogosa amant, l’amic manefla i paparazzi de risc; el narco; i, com una mena de ‘guest star’, el Lluís Cartes, que dóna vida a l’oncle, un home necessari en l’obra i en la vida del Tomàs, però “amb menys empatia que la vaca”, “funcionalment mut”: al cap de 12 mesos, una vegada, havia pronunciat 486 àraules”.

Però, sobretot, el músic té una tasca principal: ara amb una guitarra, ara amb un acordió, ara amb un cajón flamenc, dibuixa amb música els canvis d’atmosfera en una escenografia que, amb tocs de llum, melodies i el simple moviment d’una cadira es transforma en una muntanya, en un estable, en un cotxe, en un sensual prat amb herba alta on descobrir l’amor...

El text, adaptat per la menorquina Aina Tur, és estudiat fins a assolir una precisió important. Es busca la paraula concreta per trobar l’essència de tot: del lloc, del personatge, de l’episodi. Un text que té molt de relat, de contacontes, fins i tot, de faula o de llegenda, en paraules de la directora. El mateix estalvi es busca en l’escenografia. Fins al punt que hi ha una versió de l’obra adaptada a la mateixa natura (s’ha represntat en esglésies o al poble abandonat de Solanell) i una altra “a cau d’orella”. Relat pur i dur, un regal gairebé personal. Ens quedem amb les ganes de rebre un dia aquest obsequi, però amb molt bon gust de boca de la versió tradicional.