Per anys que passin, l’Albert Pla no deixa de sorprendre. No és que tot el que fa sigui bo: penso en El malo de la película, per exemple. Però sempre és genuí. És tan polifacètic i engrescador que és capaç d’empescar-se un espectacle del no-res, perquè el xou és ell mateix. A més, domina tant l’escenari i els tempos que pot fer i fa el que li dona la gana. L’Albert Pla és garantia de divertiment i, en aquest sentit, el d’Esparra mai decep. La seva irreverència descordada, empeltada d’una falsa innocència infantil, encanta als espectadors. És un mestre de la teatralització estripada. A més, un concert de l’Albert Pla és higiènic. Llàstima que els qui haurien de purgar-se no hi són mai, em refereixo a banquers, policies, jutges i polítics.
Omnia Sanctorum. Dia de difunts. Públic de tot tipus, però pocs adolescents. Escenari buit i desemparat. L’únic artefacte és un amplificador Marshall manipulat a través del qual el cantautor recrea la ficció de moure els fils i manejar el so, les llums i el fum. Aquests són els tres recursos bàsics de l’espectacle. Cal destacar, però, la il·luminació potent, que dona el to de la posada en escena. A més, hi ha un altaveu que Pla fa servir per seure de tant en tant. L’home surt a escena amb un vestit llarg fins els genolls, sense mànigues, unes katiuskes negres, mitjons i calçotets vermells, guitarra en mà. Ressonen els primers acords de “Están cayendo bombas en Madrid”. Primer tema que posa en evidència les dots iròniques i gamberres del cantant, la crítica social; però sempre donant-li la volta a tot. Amb en Pla tots som víctimes de les seves lletres, se’n fot del mort i de qui el vetlla, de la pandèmia, de les mascaretes, dels que es manifesten, d’en Sunyer, del públic. Pocs artistes tenen aquesta capacitat de seduir i desemmascarar de forma tant punyent, divertida i crua.
Un rere l’altre es van succeir els temes, bàsicament del seu disc La diferencia (2008), com ara “Ciego” i “Corazón”, aquell disc amb la portada del careto d’en Pla amb unes antenes lluminoses, que tampoc van faltar. I com no: “Teófilo Garrido”, “Manifestación”, “El sol de verano”, la delirant “La colilla” de Carlos Cuesta, l’últim indi descendent de Moctezuma, la burilla del qual produeix la caiguda de l’imperi americà. També va aparèixer l’Urelio de “El lado más bestia de la vida”, i la sensacional “Juerga catalana”, tot i que va passar de llarg per Barcelona. Potser pel trànsit? Però Pla no oblida els seus orígens, de manera que també va cantar “Papa, jo vull ser torero” i “La sequia” del popular elepé Ho sento molt (1989), el debut del cantant en català.
¿Os acordáis? No deixa de ser un bon concert de repertori, amb poques novetats, però que va produir, com sempre, la sintonia i l’eufòria del públic. Una eufòria, però, que el músic va voler rebaixar en el segon bis amb la cançó “Los ojos”. Aneu a saber per quins setze ous el boca d’infern, malparit i renegaire va voler fer tal cosa.
