Un grup d’amics i amigues que s’estimen de maneres diferents a les que estem acostumades a veure a les pel·lícules, troben dificultats per gestionar aquestes relacions que no veuen reflectides en els referents de l’imaginari col·lectiu del que ha de ser l’amor.
Salvatge mostra diverses perspectives d’una realitat molt propera a nosaltres, trencant el binomi amb parella/sense parella que portem sota la pell, que ens porta a l’angoixa i la contínua recerca d’una part de nosaltres mateixos que se suposa hem de trobar en una altra persona, derivant cap a una interpretació nociva de l’amor romàntic, en detriment de la independència, el desenvolupament individual i l’autoestima.
En aquesta festa, com en la vida, hi ha dues realitats: la del que diem i la del que sentim. La del que raonem i la del que fem. La del que no volem i la del que no volem voler. Travessant-les, la tragicomèdia, les relacions humanes i els dubtes, molts dubtes. Sobre la nostra identitat i la dels altres. Sobre la feina, l’amistat, els principis. I sobre l’amor, indefinible i inclassificable. El correspost i el que no ho és. L’amor que ens atrapa i ens capgira, generant encara més dubtes dels que teníem al principi. Quin embolic que és tot plegat... i què bonic compartir-ho en un teatre!
Amb el seu primer muntatge en temporada, la Sílvia Mercè i Sonet fa un valent exercici d’honestedat. Salvatge, em fas mal significa me dueles és un text proper i molt actual que, a partir de la festa del primer quart de segle de la protagonista, despulla tots els personatges i exposa els seus [nostres] dubtes amb humor i tendresa. Sis personatges amb situacions diferents i alhora amb unes preocupacions compartides en essència, esquitxades pel feminisme, la precarietat laboral, les relacions idíl·liques de la ficció i la necessitat de guardar les aparences. És possible decidir de qui ens enamorem? I de qui ens desenamorem? És possible estimar – o viure- sense etiquetes? Com podem llavors comunicar els sentiments? On no arriben les paraules, les actuacions hi posen el cos. A l’obra, en els moments de parèntesi blau, el moviment expressa tot el que corre per dins i poques vegades confessem: les incerteses, les pors, el dolor.
Si bé l’escenografia és minsa – cinc cadires i cinc gots amb un suggeridor líquid blau- i s’utilitza la tecnologia més bàsica i propera -els mòbils no podien faltar en una obra de millennials-, l’espai s’aprofita amb la presència i la interactuació del repartiment. Utilitzen el que tenen, ja siguin les cadires, la paret o el públic. De fet, un dels grans encerts del muntatge és com els personatges, amb un repartiment força coral, en fan còmplices de la celebració en casi tota la funció: ens parlen, ens miren, ens fan sortir al selfie de rigor i fins i tot ens amaguen deliberadament informació en una escena, la dels regals, especialment divertida. El to dinàmic i participatiu així com el llenguatge col·loquial i molt proper fan de l’espectacle una aposta còmplice, molt indicada per al públic jove (la veurem a la propera edició del RBLS o a la Mostra Jove d’Igualada?).
Salvatge és una visió poetitzada de les reflexions de la nostra generació d’aquí i d’ara. Molt lluny de donar respostes, pretén compartir les inquietuds i trencar el gel a l’hora d’exposar les nostres fragilitats. Potser així, normalitzant la imperfecció, traspassaríem barreres i ens sentiríem més acompanyades.