En aquesta festa, com en la vida, hi ha dues realitats: la del que diem i la del que sentim. La del que raonem i la del que fem. La del que no volem i la del que no volem voler. Travessant-les, la tragicomèdia, les relacions humanes i els dubtes, molts dubtes. Sobre la nostra identitat i la dels altres. Sobre la feina, l’amistat, els principis. I sobre l’amor, indefinible i inclassificable. El correspost i el que no ho és. L’amor que ens atrapa i ens capgira, generant encara més dubtes dels que teníem al principi. Quin embolic que és tot plegat... i què bonic compartir-ho en un teatre!
Amb el seu primer muntatge en temporada, la Sílvia Mercè i Sonet fa un valent exercici d’honestedat. Salvatge, em fas mal significa me dueles és un text proper i molt actual que, a partir de la festa del primer quart de segle de la protagonista, despulla tots els personatges i exposa els seus [nostres] dubtes amb humor i tendresa. Sis personatges amb situacions diferents i alhora amb unes preocupacions compartides en essència, esquitxades pel feminisme, la precarietat laboral, les relacions idíl·liques de la ficció i la necessitat de guardar les aparences. És possible decidir de qui ens enamorem? I de qui ens desenamorem? És possible estimar – o viure- sense etiquetes? Com podem llavors comunicar els sentiments? On no arriben les paraules, les actuacions hi posen el cos. A l’obra, en els moments de parèntesi blau, el moviment expressa tot el que corre per dins i poques vegades confessem: les incerteses, les pors, el dolor.
Si bé l’escenografia és minsa – cinc cadires i cinc gots amb un suggeridor líquid blau- i s’utilitza la tecnologia més bàsica i propera -els mòbils no podien faltar en una obra de millennials-, l’espai s’aprofita amb la presència i la interactuació del repartiment. Utilitzen el que tenen, ja siguin les cadires, la paret o el públic. De fet, un dels grans encerts del muntatge és com els personatges, amb un repartiment força coral, en fan còmplices de la celebració en casi tota la funció: ens parlen, ens miren, ens fan sortir al selfie de rigor i fins i tot ens amaguen deliberadament informació en una escena, la dels regals, especialment divertida. El to dinàmic i participatiu així com el llenguatge col·loquial i molt proper fan de l’espectacle una aposta còmplice, molt indicada per al públic jove (la veurem a la propera edició del RBLS o a la Mostra Jove d’Igualada?).
Salvatge és una visió poetitzada de les reflexions de la nostra generació d’aquí i d’ara. Molt lluny de donar respostes, pretén compartir les inquietuds i trencar el gel a l’hora d’exposar les nostres fragilitats. Potser així, normalitzant la imperfecció, traspassaríem barreres i ens sentiríem més acompanyades.
