La ballarina i coreògrafa Lisbeth Gruwez i el músic i compositor Marteen Van Cauwenberghe formen tandem des del 2007 quan van fundar Voetvolk, una companyia que aposta per la simbiosis orgànica entre moviment i so i sobretot mantenir l’espectacle viu en tots els sentits de la paraula. Voetvolk ha presentat deu espetacles que s’han pogut veure en els principals escenaris europeus de dansa contemporània com el Festival d’Avinyó, Festival de Marseille, Julidans, Tanz im August, la Biennale de Venècia o Dance Umbrella. Ara presenten un parell d’espectacles del seu repertori al Mercat de les Flors del 21 al 23 de maig: The Sea Within, un espectacle coral amb deu ballarines, i el solo ‘It’s going to get worse and worse and worse, my friend’.
Quatre apunts biogràfics: Gruwez (1977) es va formar com a ballarina va començar la seva carrera professional a la companyia Última Vez de Wim Vandekeybus, el cap de poc va començar a treballar amb Jan Fabre. De fet, ella és la ballarina dels espectacles més icònics del creador, ‘Quando l’uomo principale è una donna’ (en aquesta peça Gruwez balla amarada d’oli –podeu veure’n un fragment aquí). Per la seva banda, Maarten Van Cauwenberghe (1976), mentre estudiava enginyeria comercial a Anvers va continuar la seva formació al Jazzstudio de la mateixa ciutat.
Amb la Lisbeth Gruwez i Marteen Van Cauwenberghe, Voetvolk, parlem del seu univers creatiu com a tàndem artístic i dels espectacles que podrem veure al Mercat de les Flors.
Clàudia Brufau: Us vau conèixer treballant amb Jan Fabre. Com vau saber que us agradaria treballar junts? Quan us en vau adonar?
Voetvolk: Ens vam conèixer el 1999 quan vam audicionar per ‘As long as the world needs a warrior soul’ a la companyia de Jan Fabre. Aquesta obra es va estrenar el 2000. Però, no va ser fins quan va fer la peça ‘Quando il uomo principale è una donna’ quan realment vam col·laborar com a duet. Jan Fabre la va dirigir, la Lisbeth la va coreografia i interpretar i en Marteen va compondre el so i la música. Va ser en aquesta peça que ens en vam adonar que treballem bé junts i que també ho gaudiem molt. I que aquesta col·laboració tenia força. Després vam deixar la companyia de Fabre, la Lisbeth una mica abans que en Marteen. Al cap de poc temps vam començar a crear el primer espectacle junts. Així que el 2007 vam estrenar el nostres primer espectacle ‘Forever over head’. Això va ser l’inici d’una llarga història que encara continua.
CB: Voetvolk en neerlandès vol dir infanteria, oi? Aquest significat reflecteix el vostre caràcter com a creadors?
És una paraula que en neerlandès vol dir infanteria, és a dir, els soldats més humils d’un exèrcit, sense cavalls i a primera línia de foc en les batalles. Per altra banda, en flamenc voet vol dir “peu” i volk “poble”, així que podem dir que significa “poble a peu”. Quan vam començar aquesta paraula ens va semblar molt adequada ja que teníem molts pocs recursos i com artistes també ens posem a primera línia de foc. És una paraula que com a companyia ens anava com un anell al dit, però som conscients que fora de Bèlgica o els Països Baixos costa molt de pronunciar …
CB: Us definiu com un duet i que busque un simbiosis orgànica. Com és la vostra manera de treballar?
Mai treballem per separat, és a dir, cadascú al seu estudi. Treballem junts des del primer dia, fins i tot des de l’escalfament. En Marteen mira com la Lisbeth escalfa i va acompanyant-la amb la música. Evidentment, primer de tot parlem molt sobre què volem dir en la peça. Sovint decidim una direcció en concret per la música, quins tipus d’instruments utilitzarem o quins sons … per exemple, si només utilitzarem ordinadors … Tot això depèn de cada projecte. Al llarg del procés de creació ens inspirem mútuament. Veiem o escoltem propostes i reaccionem sobre elles. Realment, la música està al servei de la peça, com també la dansa o la il·luminació. Creiem que la nostra força és el respecte cap a l’altre i no competir amb els nostres egos. El més important és fer una bona peça, no pas una gran música o una gran coreografia.
Un altre factor que també ens caracteritza és que sempre actuem en viu, en directe i amb això volem dir que mai acabem de fixar ni la música ni el moviment. Sinó que ho acabem de completar en el moment que actuem, d’aquesta manera mantenim la frescor i seguim amb la dinàmica d’influenciar-nos l’un a l’altre durant l’espectacle. Sempre ens deixem l’espai per reaccionar en directe.
CB: D’on sorgeixen els vostres espectacles? Com treballeu les idees?
La Lisbeth té les seves llibretes en les quals va bolcant constantment les seves idees i pensaments. No és que anoti les seves idees, sinó que les dibuixa i pinta. És una mena de mood board (taula d’estat d’ànim), ens dóna l’ambient i les sensacions que volem transmetre en la peça. Aquestes llibretes són una barreja de colors, dibuixos, petits textos. El que realment és bonic és que al final del procés de creació realment pots veure la connexió entre els dibuixos i el que passa a l’escenari. L’any vinent volem publicar un llibre amb els dibuixos dels espectacles.
Els punts de partida sempre vénen donats per dilemes personals i existencials de la Lisbeth. Tot i que en peces com la del Bob Dylan o la de Debussy, per exemple, la idea va venir donada per la música –en Marteen és un gran fan de Bob Dylan i de Debussy també. Les peces més recents han sorgit de peces anteriors, com The Sea Within, que surt de Penelope. Mai partim de grans idees conceptuals o polítiques, tot i que ‘It’s going to get worse and worse and worse, my friend’, és una peça molt política. Però, en realitat venia d’un interès molt personal que ha acabat tenint un significat polític. Sempre intentem ser subtils sense subratllar amb el dit el que volem dir.
CB: Al Mercat de les flors presenteu ‘It’s going to get worse and worse and worse, my friend’, que forma part d’una triologia sobre el cos ecstàtic. Què vau voler explorar amb aquests tres espectacles?
‘It’s going to get worse and worse and worse, my friend’, ‘AH, HA’ i We’re pretty fuckin’ far from okay’ componen un triologia, però la veritat és que la idea de la triologia sobre el cos ecstàtic va sorgir quan ja havíem creat els tres espectacles. ‘It’s going to get worse and worse and worse, my friend’ és sobre quan els predicadors i polítics amb els seus discursos fan que el públic que els escolta se n’oblidin del que diuen. Nosaltes ens vam fixar en l'èxtasis que es crea quan uns oients senten a un orador. En canvi, a ‘AH, HA’ ens centrem en el cos que riu i perd el control, parlem sobre el riure i el cos que riu en general. I finalment, a ‘We’re pretty fuckin’ far from okay’ ens endinsem en la por. Així que vam pensar que aquestes peces estan interconnectades i que en general parlen del cos en éxtasis.
CB: Aquest solo que veurem parteix d’un sermó del predicador americà Jimmy Swaggart’s sermon. Com vau arribar això en concret?
De fet la idea d’aquest espectacle va sorgir d’una entrevista a John Casavettes sobre la seva pel·lícula Opening Night. En aquesta entrevista li fan una pregunta i el director es perd completament en les seves paraules, com si fes un sermó. La resposta no s’acaba mai i ens vam fixar en que el seu cos acabava dominant el discurs. Al final no l’escoltes, ell està en una mena d’èxtasis. Això, ens va fer reflexionar sobre com el cos pren el protagonisme a la paraula. I per aquest motiu, en Marteen només volia fer música amb paraules i va començar a buscar una bona veu amb una gran qualitat artística i va acabar trobant l’àlbum titulat ‘El que la Bíblia diu sobre les drogues’ de Jimmy Swaggart. El que va fer en Marteen va ser treure totes les connotacions religioses i només va mantenir les frases que parlen de la societat.
CB: Com heu comentat abans The Sea Within parteix d’alguns elements o idees que ja vau explorar en el solo Penelope. A nivell de so, què heu buscat.
A la Lisbeth li interessava entrar en el terreny de la meditació i les emocions que s’hi generen. De fet, el primer títol que va pensar per l’espectacle era Thoughts of Meditation, però no era un bon títol, massa literal, en canvi, ‘The Sea within’ (el mar interior) és una metàfora i per tant ens dona més llibertat.
Per aquest espectacle en Marteen només volia utilitzar sintetizadores vells, perquè tenen una calidesa especial i de vegades un so brut. Els sons analogs són més sinuosos i fan ones. Ell manipula les freqüències durant l’espectacle des de la cabina tècnica mentre mira el que fan sobre l’escenari. En Marteen no està físicament a l’escenari, però hi és molt present.
CB: A més, és el primer espectacle de Voetvolk en el qual la Lisbeth no balla. Quins reptes ha suposat?
Sí, és la primera vegada que la Lisbeth no balla i això també permet que el públic es fixi més en la coreografia. Per altra banda, és un gran pas per la Lisbeth alhora de treballar amb altres intèrprets i transmetre com ella balla, 50% concentrada en l’aquí i ara i 50% en trànsit. Vam decidir que fossin dones, perquè a nivell de qualitats estan més a prop de la Lisbeth. Hi ha algunes regles en la peça, però com sempre no tot està fixat. Aquest treball de transmissió no va ser immediat, perquè moltes ballarines són molt joves. Per a nosaltres ha estat un aprenentatge.
