En teatre, cal que l’acció escènica interpel·li. A diferència dels documentals (preciosos, i necessaris) sobre la Natura i la manera com aprenem de la seva diversitat, cal que els personatges es plantegin una certa controvèrsia. Aquest Martí Moll (entregat i empàtic Marc Torres), que està fent la transició corporal, en té moltes de lluites obertes però veiem com el seu entorn li dona suport, després (com insinua ell mateix) de notables reticències familiars. Els ulls lliures de la canalla (un Lluc que apareix com un àngel a l’autobús) són una revelació, quasi un miracle que ajuda a prendre una decisió valenta, fins i tot, contradictòria amb la decisió de reafirmar-se com a home.

Això no treu que és una peça valenta, amb un actor que sap desplegar tots els papers de l’auca, entre el drama, la comèdia des de la complicitat. Dels que sap mirar el públic i que identifica cada personatge amb la mirada d’algú de la platea (a tocar). La peripècia de trobar-se embarassat, quan fa prop d’un any que es medica amb testosterona per aconseguir tenir la barba somiada i un cos amb els músculs més desenvolupats, l’obliga a replantejar el seu projecte de vida. En Lluc li descobreix que, com els cavallets de mar, es pot ser mascle i portar una vida al ventre. Aquesta sensació d’horitzó qie s’obra és també un cant a la responsabilitat que no preveia, possiblement als 20 anys d’edat i mentre està estudiant per ser mestre de primària. La direcció de Rebeca Del Fresno ha prioritzat a explicar la trama cronològicament, en un espai que es transforma amb molta agilitat i amb eficàcia per que la història rodi pendent avall. La successió dels fets passen per sobre de com els pot afrontar el protagonista.

Pau Coya ha debutat fa molt poques setmanes a Barcelona amb Pols de diamant, una peça en la que planteja, alhora, un enamorament romàntic i un gran secret. La clau de thriller no permet explicar gaire més; però sí que es pot avançar que, al costat d’un amor tendre, hi ha una realitat (que no es vol jutjar) que fa la situació controvertida, complexa. I que permet que la reflexió arreli en l’espectador. A aquesta valenta proposta (que se suma a títols com Família (im)possible, que flirteja entre el transvestisme (Trans (més enllà), Jo travesti, Limbo) i la transexualitat (Tránsitos, Raphäelle, Jo, dona. A Lili Elbe), li aniria molt bé una nova volta dramatúrgica. La referència expositiva d’Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig ja està superada. Perquè, més enllà dels dilemes sobre la transició, hi ha com afrontar el dia a dia. En aquest sentit, és reveladora la penúltima rèplica (“T’estimo perquè ara estimo el meu cos”): indica una lluita que s’ha donat per superada i que potser hagués pogut ressonar molt bé entre el públic, amb les estigmatitzacions per culpa d’un cos ideal normatiu que exclou pràctcament tothom d’aquesta aparent perfecció.