Família (im)possible

Teatre

informació obra


Autoria:
Carol López
Direcció:
Carol López
Intèrprets:
Jordi Andújar, Paula Jornet, Dolo Beltrán, Ian Bermúdez
Escenografia:
José Novoa
Vestuari:
Nidia Tusal
So:
Xavi Gardés
Il·luminació:
Xavi Gardés
Sinopsi:

La Sara i L’Albert són uns pares joves, d’ideologia progressista, i oberts a dialogar sobre qualsevol tema. Però quan la Clàudia, la seva única filla, els presenta l’Eric, la seva nova parella, un noi trans amb qui vol formar una família, tots els prejudicis, els dubtes i la ignorància surten a la llum. Perquè no importa el que defensem en públic, tot esdevé diferent quan passa a casa teva.

FAMÍLIA (IM)POSSIBLE és una comèdia que parla dels prejudicis que tenim sobre la diversitat de gènere. I alhora tracta de visibilitzar nous models de família.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Família (im)possible

04/01/2022

Les ulleres per a naufragis emocionals de l'Albert

per Jordi Bordes

Jordi Andujar (l'Albert del muntatge) porta unes ulleres de montura de metall d'ampli radi sense vidres. En un moment de broma, es frega els ulls sense treure's la montura: el que estan veient els seus ulls, entenent el seu cervell,el té en estat de col·lapse. Mentre, Dolo Beltran (La Sara, la seva dona) no para de repetir-se "M'explota el cap". La dramaturga i directora Carol López fa una obra en la que revela les seves contradiccions com a dona progressista cis-hetero davant la perplexitat que s'obra de disfuncions de gènere, sexualitat i maternitats vàries (i les disculpes vagin per davant si algú se sent ofès en un tractament que vol ser respectuós però que sempre dóna la sensació d'estar trepitjant ous). L'autora es desentén dels seus problemes generacionals (Bonus track, Res no tornarà a ser com abans, Versió Original Subtitulada) i ataca el conflicte amb la seva filla Clàudia (Paula Jornet) i la seva parella Èric (Ian Bermúdez). El conflicte està servit. La trama d'una comèdia de traç gros contrasta amb la demanda d'empatia de l'Èric que fa veure el dolor i vulnerabilitat que ha patit quan ha descobert que és un noi en cos d'una noia. I que afronta el repte de mostrar-se tal com se sent, tal com és.

L'obra juga a trencar la trama per a explicar conceptes pedagògics, amb el micro com a veu profunda i objectiva. És com aquells a part de Smiley de Guillem Clua que revelaven els secrets del món gai al col·lectiu heterosexual. O com la conferència que va agafant volada d'Hermafrodites a cavall. La família (im)possible respira el batec d'estima entre els seus membres i alhora les dificultats per arribar a uns mínims consensos que es puguin defensar, portes enfora. Una jugada d'estira i arronsa d'aprendre's contínuament l'un de l'altre com a Consell familiar, de Cristina Clemente. O com altres debats (mes polítics més socials) en l'univers de Jordi Casanovas (Alguns dies d'ahir, Vilafranca...).

La peça, això segur, promet una interessant conversa amb l'acompanyant al metro. Perquè les sensibilitats ón molt diverses i està bé explorar, sense obsesionar-se, el cas ideal per evitar traumes. En el fons, l'Èric, la Clàudia, la Sara i l'Albert només volen ser sincerament feliços. I això, sovint implica assumir parts en què cal exposar-se a l'opinió pública, i parts en què es decideix recloure's en la intimitat i guarir ferides. L'obra té intel·ligència perquè pot riure's dels pares (que fan de mirall del públic majoritari a la platea) alhora que té un discurs militant, pedagògic, del que se n'apren i convida a la discussió constructiva. En comptes de fer escarni del trans que s'exposa a la societat, es fa brometa dels pares d'ella que no saben com engaltar el cop sense perdre els seus fonaments morals i personals. La filla i el jove demanen que es mirin el seu projecte vital amb uns vides diferents, amb les ulleres liles de la sororitat. El dissortat Albert només troba com a recurs assistir a reunions de familiars de queer i confessar que no sap com acceptar el repte. Però, patèticament poc traçut, insisteix a aclucar els ulls, axinant-los, a veure si ho pot entendre, estimar i contribuir a la felicitat compartida. Divertit mirall que ens projecta les pròpies inexperteses.